"A l’home li agrada crear i obrir-se camins, això és indiscutible. Però per què la destrucció i el caos li agraden amb passió?"
Apunts del subsol, Fiódor Dostoievski
La neu humida de la literatura eslava és un altre cop el paisatge de la guerra. L’escenari infinit del sofriment, de l’agonia vital, de la victòria dels cadàvers i de la mort sobre l’esperança dels vius. Novament, per a tants joves, és l’escenari d’una guerra incomprensible de la qual ens hauríem d’avergonyir col·lectivament.
Un cop més ens haurem de refugiar en la cultura, la literatura i la música russes. Llegir els seus antiherois, homes que lluiten entre la bondat i la vilesa humanes. Els individus irrellevants superats per les circumstàncies i els homes humiliats. De Dostoievski a Txaikovski, intentarem comprendre el paisatge moral, la capacitat de sofriment agònica russa, i ens preguntarem si les últimes dècades han passat en va.
Amb la invasió russa d’Ucraïna actualitzem no només la sang i la verborrea bel·licista sinó l’èxode, l’agonia de les mares dels soldats i, sobretot, l’escàs valor de la vida humana. També en sòl europeu, el millor dels mons on viure i que ha despertat de cop de la letargia.
La fi de la història
Com és evident la història no s’ha acabat ni Occident va guanyar la Guerra Freda. Els mals de l’imperi, del nacionalisme expansiu, havien quedat en el subsol, hibernant mentre els russos s’emborratxaven amb la societat de consum. Svetlana Aleksiévitx a Temps de segona mà: la fi de l’home roig (Raig Verd, 2015) explica magistralment com els objectes van adquirir el mateix valor que les idees i les paraules en un país on, en la pràctica, els diners no havien existit i “la lectura de llibres substituïa les vides que no teníem”.
L’esfondrament de l’imperi va devorar Mikhaïl Gorbatxov, i el transformador es va convertir per a les noves generacions en el nom d’una marca de vodka.
Al Ieltsin superat per la realitat de la transició el va substituir Vladímir Putin l’any 2000 amb un discurs reformador, que retallava impostos i expandia la propietat privada, que donava una aparença d’ordre i potencialment de prosperitat a milions de persones que experimentaven que la democràcia que havia seguit a la fi de l’URSS estava feta de corrupció, inestabilitat, pobresa i delinqüència. Putin ha consolidat un nou tipus d’autoritarisme, d’inflexibilitat que aixafa la dissidència, fa callar la diferència, ofega la diversitat. En paraules manllevades al Dostoievski d’Els germans Karamàzov : “Va entendre molt bé que per a l’ànima mansa d’un rus senzill, esgotada pel treball i el dolor i, sobretot, per la injustícia i el pecat constants, propis o del món, no hi havia més necessitat que trobar un santuari sagrat o un sant per postrar-se davant d’ell i adorar-lo”.
La invasió de Putin és una bogeria per a Europa però és un moviment conseqüent amb la seva actuació política i militar anterior. Amb la seva profunda percepció d’un imperi humiliat.
El primer pas de Putin en aquesta crisi va ser el control de Crimea el 2014 i la intervenció militar de Moscou a l’est d’Ucraïna, que han anat acompanyades d’una dieta comunicativa permanent sobre la nazificació dels veïns i la manipulació d’Occident. Paral·lelament, ha mantingut l’asfíxia de la llibertat de premsa i d’opinió i de la llibertat política.
Així s’ha arribat al que el ministre d’Exteriors rus anomena el “punt d’ebullició”. Per a Rússia, el flirteig d’Ucraïna amb la UE i les relacions preferencials en termes de venda d’armament, considerat defensiu per a uns i ofensiu per als d’altres, s’interpreta com tenir l’OTAN a les portes. La pregunta és si Putin hauria actuat igual sense els moviments de l’OTAN. Si abans és l’ou o la gallina. El fet indiscutible és que és Putin qui envaeix i massacra un país democràtic europeista i independent.
Putin no fa presoners. No els va fer a Txetxènia i no els fa a la Ucraïna que està arrasant. Qui el pot aturar? A Moscou no hi ha una alternativa, no hi ha una oposició organitzada ni capaç d’organitzar-se més enllà del poder d’alguns dels oligarques que controlen les grans empreses provinents de la privatització dels bens públics de l’URSS.
No hi ha alternativa política, tret que sigui un molt improbable cop de palau a la russa fet pels oligarques.
Les sancions poden ser efectives però alimentaran el sentiment d’humiliació rus i en algun moment s’haurà de posar un pont de plata per donar una sortida a la situació. La guerra és un infern que sobreviu al seu propi final i l’escenari avui és dantesc.
La fi de la història? ¿S’havia guanyat la Guerra Freda? Quins il·lusos, les guerres es poden sobreviure, però mai no es guanyen.
