La nina Barbie, al marge de la narrativa que hi ha afegit la pel·lícula de Greta Gerwig de l’any passat, és la nina que més ha servit per estereotipar el model de bellesa femení hegemònic. I, per descomptat, s’associa a la figura de la dona blanca, jove, prima i exitosa. No va ser fins vint-i-un anys després de la seva arribada al mercat que va començar a aparèixer la Barbie negra. Ara, un documental de Netflix produït per la creadora i productora de sèries Shonda Rhimes es fixa en la història d’aquesta nina, que fins ara ha quedat relegada a un paper secundari en l’imaginari de la Barbie.
A l’hora de veure La Barbie negra cal tenir en compte que tota la narrativa està plantejada des de l’admiració més incondicional per aquesta nina. De fet, la mateixa Shonda Rhimes, que apareix també com a testimoni, és la imatge d’un model de Barbie, té la seva pròpia versió en nina. I quan s’analitza la història d’aquesta nina des de la passió, sovint es cau en incoherències pel que fa al seu valor com a referent per a les criatures.
La Barbie negra repassa, cronològicament, l’evolució d’aquesta nina racialitzada i el seu valor simbòlic. Un fil temporal ordena cadascuna de les accions i novetats de la nina i hi afegeix com a context l’evolució dels drets civils. Però el que té més rellevància, sobretot des de l’aspecte social i cultural, més enllà de la nina de Mattel, té a veure amb el paper de les nines en general des d’una perspectiva ètnica. En el documental hi participen àvies afroamericanes que recorden que de petites només tenien nines blanques per jugar, que les negres no existien, i que van trigar a percebre l’absència de nines amb les quals elles es poguessin identificar plenament. El documental recorda l’experiment dels psicòlegs Kenneth i Mamie Clark, que van utilitzar nines blanques i negres per testar en les criatures racialitzades la seva percepció de la bellesa i la bondat. En molts casos, es descobria que els nens patien per expressar el que sentien, i és que molts associaven les nines blanques amb la bellesa i la bondat i les nines del seu propi color de pell amb la maldat. Aquest experiment serveix, al final del documental, per fer noves proves, actuals, amb nens d’avui en dia, per veure com perceben conceptes com la bellesa, la raça, l’èxit i la bondat i fer-ne una interpretació a escala social.
Amb tot, és inevitable que, en alguns moments, el documental caigui en una percepció acrítica sobre la nina: “La Barbie representa la pressió i l’estrès i, malgrat tot, continuar sent elegant, adorable i sensata. Seguir sent tu mateixa”. Potser aquest és el problema, i és que es perpetua aquest patró femení caduc com a model de referència. Es posa èmfasi en com, tot i els esforços de Mattel, la Barbie negra continua sent un personatge supeditat a la Barbie blanca. Però es qüestiona molt poc la persistència en dissenyar un cos femení utòpic a l’hora de representar les dones, sigui quina sigui la seva ètnia. Irònicament, la igualtat també pot voler dir compartir les mateixes possibilitats de tenir referents més o menys dubtosos.
