Netanyahu ha de plegar

“Com ha pogut passar una cosa així?”, ens preguntàvem uns veïns als altres, reunits de sobte en pijama al peu de l’escala no gaire segura del nostre edifici d’apartaments a Jerusalem. Acabava de sonar la primera sirena antiaèria de la nova guerra. Era primera hora del matí d’un dia festiu; jo no havia sentit les notícies. Un home de l’altra banda del passadís ens va explicar, alçant la veu i força nerviós, que Hamàs havia començat a envair Israel.

Aquesta escena es repeteix en bucle dintre del meu cap quan em desperto de nit i quan les sirenes no paren de sonar. Des d’aleshores ha passat un segle i no ha passat el temps. Les notícies arriben en fragments inconnexos que el nostre cervell és incapaç d’ordenar: la rave a l’aire lliure, on els homes de Hamàs van capturar i matar joves israelians; Hamàs agafant dones grans i nens petits com a ostatges i massacrant famílies; i el nostre exèrcit, en què tant confiàvem, sumit en la desorganització i trigant tres dies a recuperar el control de la zona fronterera amb Gaza. “Com ha pogut passar una cosa així?”, se sent una vegada rere l’altra en totes les converses. La primera resposta que se’ns acut és que els de Hamàs són uns bàrbars i que no s’oposen només a l’ocupació sinó a la nostra mateixa existència.

És veritat, però no tota la veritat. Per a un israelià l’autèntica pregunta és: qui ha permès que passi això? Tot i aquest sofriment, i també a causa d’aquest sofriment, hem d’exigir responsabilitats polítiques pel motiu d’aquest desastre militar: l’arrogància i autosuficiència i, sobretot, els deliris del primer ministre, Benjamin Netanyahu, i el seu govern.

Netanyahu ha sigut primer ministre durant 13 dels últims 14 anys. Mentre que el cap del Shin Bet –el servei de seguretat interior– i el de la intel·ligència militar han assumit públicament les seves responsabilitats, la negativa del primer ministre a assumir les seves és clamorosa. Però si l’exèrcit i el país no estaven preparats per a la invasió de Hamàs –com ha quedat força clar–, és ell qui ha de retre comptes.

L’últim govern de Netanyahu va arribar al poder fa poc més de nou mesos. És el més extremista de tots els que ha presidit, perquè només els partits extremistes estaven disposats a formar part d’una coalició amb un primer ministre jutjat per corrupció. El Likud s’ha convertit en un partit de lacais perquè l’han abandonat els polítics experimentats crítics amb ell.

El gabinet de seguretat, encarregat de dirigir l’exèrcit, s’ha reunit només esporàdicament. Segons diuen, el cap de l’estat major, el general Herzi Halevi, no va aconseguir reunir-se amb Netanyahu al juliol. Aleshores el general va escriure una carta al primer ministre en què l’advertia que la cohesió interna de l’exèrcit corria perill, sembla que per la reforma judicial projectada pel govern. Però una cosa ha quedat clara: tant si estava capficat en el seu judici i la forta oposició pública als seus plans com si confiava massa en l’avantatge d’Israel sobre els seus enemics, aquest any Netanyahu no ha parat gaire atenció a la seguretat.

De tota manera, la ceguesa davant del perill de Gaza té una història més llarga, i la seva arrel és l’opció estratègica que ha guiat Netanyahu des que va tornar al poder el 2009. (La primera vegada que va ocupar el càrrec va ser entre el 1996 i el 1999.) Gairebé dos anys abans Hamàs s’havia apoderat del control de la franja de Gaza i, en conseqüència, la naixent administració palestina va quedar dividida en dos. El president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, i el seu moviment, Fatah, van conservar el seu poder, força limitat, a les zones autònomes de Cisjordània. Tot i que Abbas no ha arribat a firmar amb Israel cap acord per a la creació de dos estats, s’ha mostrat sempre partidari d’aquesta solució.

Netanyahu es va decantar clarament per considerar positiva aquesta divisió perquè fomentaria la independència de Gaza respecte de Cisjordània i debilitaria l’Autoritat Palestina. El 2019, per exemple, va explicar per què va permetre que el règim de Hamàs a Gaza rebés diners en efectiu de Qatar en lloc d’obligar-lo a dependre d’un cordó umbilical econòmic que l’unís a Cisjordània. Va dir als parlamentaris del Likud que “qui estigui en contra d’un estat palestí hauria d’estar a favor” del suport financer de Qatar, tal com va parafrasejar una persona que hi era present. Com que Hamàs rebutjava l’existència d’Israel i no hi havia una única veu palestina, l’acord dels dos estats semblava impossible, i això permetia a Israel continuar governant Cisjordània, que és sens dubte el que prefereix Netanyahu.

La dreta israeliana comparteix àmpliament aquest punt de vista. En una entrevista del 2015, Smotrich, líder del Partit Sionista Religiós, afirmava que en aquell moment els atemptats terroristes palestins eren en gran part aïllats i “buscaven crear una atmosfera”; és a dir, eren teatre polític però no un perill estratègic. La veritable amenaça, deia, era Abbas en l’àmbit diplomàtic. Per a Israel, concloïa, “l’Autoritat Palestina és una càrrega i Hamàs un actiu”.

I és per això que, tot i els constants episodis d’enfrontaments entre Israel i Gaza, Netanyahu va permetre que Hamàs continués consolidant el seu domini. Vull recalcar que la reconquista de Gaza mai ha sigut una opció pràctica ni moral, i la capacitat d’Israel per impulsar la reunificació palestina té uns límits. Però, sota Netanyahu, el país ha desaprofitat l’oportunitat d’aconseguir aquesta reunificació quan Hamàs estava aïllat i dèbil. Es veu que tornar a posar Gaza sota l’Autoritat Palestina mai ha format part dels projectes del primer ministre. Hamàs era l’enemic i alhora, curiosament, un aliat contra l’amenaça de la diplomàcia, la solució dels dos estats i la pau.

I ara resulta que darrere d’aquesta política hi havia un excés de confiança i autoengany. Es partia de la base que amb els combats anteriors havien dissuadit Hamàs d’una gran ofensiva i que a aquesta organització ara li interessava més millorar les condicions de vida a Gaza. Aquests punts de vista tan pràctics es van transmetre dels líders polítics als comandaments de l’exèrcit. Pel que sembla, aquesta autosuficiència va portar a desplaçar a Cisjordània part dels efectius militars de la zona de Gaza per protegir els colons, cosa que va deixar les comunitats de la frontera amb la Franja menys protegides quan es va produir l’atac.

Quan una comissió d’investigació –gairebé ineludible– analitzi el fracàs de la intel·ligència israeliana a l’hora de preveure l’atac de Hamàs, segurament descobrirà l’eco aterridor del seu fracàs abans de l’atac sorpresa egipci i sirià del 1973, amb el qual va començar la guerra del Yom Kippur: tenien els indicis al davant, però els van malinterpretar o ignorar perquè no encaixaven amb les idees preconcebudes. Fa cinquanta anys el principal error estratègic va consistir en creure que Israel tindria més seguretat si controlava la península del Sinaí que si feia la pau amb Egipte. Més de 2.600 soldats israelians van pagar aquest error amb la seva vida.

L’error actual és fruit d’una arrogància encara pitjor: creure que es podia mantenir Hamàs sota control amb l’objectiu de continuar i aprofundir l’ocupació de Cisjordània indefinidament. Si hi afegim la negligència manifesta del govern en matèria de seguretat, el resultat no podia ser sinó una catàstrofe.

Tot i aquesta crisi devastadora, Netanyahu es manté impassible, i el govern, disfuncional, encara que un partit de l’oposició s’hagi afegit a la coalició. El primer ministre va trigar més d’una setmana a reunir-se amb les famílies dels israelians ara segrestats a Gaza, i el govern va esperar també una setmana per començar a evacuar la ciutat de Sderot, assolada per la guerra.

Un veí s’ha incorporat a files amb els reservistes. La meva filla m’envia un missatge de text per dir-me que està bé després d’una altra alerta de míssils a Tel-Aviv. Al meu carrer una família observa el shiva –els set dies de dol del judaisme– per un soldat mort al sud. Res d’això no hauria d’haver passat. No ha sigut una catàstrofe natural imprevisible. Netanyahu ha fracassat i cal substituir-lo, a ell i la seva política. Com més aviat millor.

Copyright The New York Times