Netanyahu i el seu govern ultra

Dilluns que ve farà un any de la massacre perpetrada per Hamàs, amb 1.400 morts, i de l'inici de la resposta d'Israel, amb un genocidi a Palestina que ja ha causat prop de 42.000 morts i que segueix en curs. Recentment, Israel ha reobert també al Líban la guerra contra Hezbollah, i en el moment d'escriure això ha causat en pocs dies la mort de més de set-centes persones, així com la fugida de desenes de milers. Aquest cap de setmana, Netanyahu ha celebrat com una gran victòria la mort de Hassan Nasrallah, líder de Hezbollah.

Inscriu-te a la newsletter Anestesiats per la violènciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El dia 1 de novembre en farà dos, d'anys, que Benjamin Netanyahu va guanyar les eleccions a la Knesset i va formar govern amb una aliança del seu partit, el Likud, i cinc partits ultraortodoxos i d'extrema dreta. És bo recordar la composició d'aquest govern, perquè els focus mediàtics se centren –lògicament– en el primer ministre, un vividor de l'alta política que ja havia ocupat el càrrec anterior una suma de quinze anys, en els períodes 1996-99 i 2009-21. Va passar un interval d'un any com a líder de l'oposició, assetjat pel judici per corrupció, suborn, frau i abús de confiança que fa anys que aconsegueix posposar.

Cargando
No hay anuncios

El Likud va ser fundat l'any 1973 per Menahem Begin, que com a primer ministre va negociar els acords de pau de Camp David, motiu pel qual fou guardonat amb el Nobel de la pau. L'evolució del partit ha estat cap a posicions cada vegada més populistes i bel·licistes (el dret d'Israel a defensar-se fa temps que s'ha degradat en una retòrica cínica i demagoga). Dels seus socis de govern, dos són els partits religiosos tradicionals (el Shas i Judaisme Unit de la Torà, integristes). Els altres tres són partits d'extrema dreta coneguts per les seves posicions racistes, amb discursos d'odi que justifiquen el genocidi. Es tracta del Noam (ultraconservador, té per bandera l'odi contra el col·lectiu LGBTIQ), l'Otzma Yehudit (d'extrema dreta i sionista) i el Partit del Sionisme Religiós, que propugna el supremacisme jueu. El líder de Poder Jueu, Itamar Ben-Gvir, és l'actual ministre de Seguretat Nacional d'Israel, conegut pels seus comportaments i declaracions incendiaris, i per una politització exagerada dels cossos policials israelians. El cap de files de Sionisme Religiós, Bezalel Smotrich, és el ministre de Finances i destaca pel seu fanatisme. L'agost passat va ser descrit pel portaveu del Consell Nacional de Seguretat dels Estats Units, John Kirby, com un perill per als ostatges retinguts per Hamàs, a causa de la seva contínua obstrucció a les negociacions per a un alto el foc a Gaza (que serviria també, o hauria servit, per desescalar la tensió al Líban amb Hezbollah).

Per a molts, aquest és el govern més a l'extrema dreta que ha tingut Israel d'ençà de 1948, quan va ser fundat. Amb el mantra de ser els defensors de la democràcia i els valors occidentals a l'Orient Mitjà, el govern d'Israel s'ha convertit en un emblema del hard power i l'onada militarista i autoritària que recorre el món. En particular, el Likud envia una imatge des del futur per als partits liberals occidentals que es deixen arrossegar per la retòrica i les consignes de l'extrema dreta.