Entenc que la vida d’un any s’escriu als anells dels arbres i només quan l’arbre és mort pots veure –llegir– les penúries i abundàncies, la set i el sadoll, en aquell dibuix. I se sap que els arbres fills d’aquests arbres aprenen a no deixar-se perdre l’aigua, o aprenen a deixar-se-la perdre, i fan sistemes, sovint extraordinaris, per no deixar vessar gotes, ni picossades d’ocells beneficioses, o perquè llisqui fulles avall.
De la mateixa manera, en la raça humana, hi ha anells que són al cos de qualsevol. La gana que va passar el teu avantpassat farà que tu tinguis tendència a emmagatzemar greix, i la gana de la guerra d’ells et serà transmesa amb paraules o maneres de fer i mai llençaràs el pa, perquè has vist els ulls, desencaixats, tristots, reprovadors, dels avis, si ho vols fer.
Entenc que els jueus tenen a la pell, com els arbres, l’Holocaust. L’assassinat metòdic, el sinistre aprofitament dels cossos i les històries (les dents d’or, les propietats, la pell, els cabells, els fills...), el fred, la por i l’arbitrarietat. I entenent això, no entenc, doncs, com pot ser que l’Estat d’Israel, amb el seu cap, causi un dolor similar al desastre més gros de la història del món. El cap d’estat surt en una foto, en una taula, amb el telèfon, a punt per ordenar una nova massacre. A la taula, una ampolla d’aigua d’una marca concreta que aquí no coneixem. Quin greu que sap, aquesta ampolla de plàstic, un signe de civilització, un objecte quotidià normalíssim. El líder l’agafarà, xarruparà i, tot seguit, sense memòria corporal, ordenarà matar.
