El món comença a reiniciar-se

Hi ha una gran confusió generalitzada, si no un autèntic terror, sobre la situació de l’economia global. La guerra d’Ucraïna, les fluctuacions dels preus del gas, els interessos hipotecaris pels núvols, les repercussions encara presents de la pandèmia del covid-19 i la perspectiva imminent d’una recessió... Tots aquests factors semblen confluir en un caos.

La por és real, però el caos és transitori, perquè en gran part es deu al tumult que acompanya qualsevol transició d’un vell ordre econòmic a un de nou. Totes les economies passen per cicles d’expansió i contracció, però l’indicador més important d’aquests cicles està relacionat amb la filosofia política subjacent més que no pas amb els preus de mercat o els índexs d’atur.

Durant aproximadament mig segle, la nostra economia política s’ha basat en el principi rector del neoliberalisme: la idea que el capital, els béns i les persones han de poder traspassar fronteres a la recerca d’uns beneficis més productius i rendibles. Molts l’associen amb l’anomenada economia del degoteig aplicada per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, o fins i tot amb les idees econòmiques favorables a les empreses (business-friendly) propugnades per Bill Clinton i Barack Obama en relació amb els mercats financers i el comerç. Però les arrels d’aquesta filosofia es remunten més enllà.

El terme neoliberalisme es va encunyar el 1938 en una reunió a París d’economistes, sociòlegs, periodistes i empresaris alarmats pel –segons ells– excessiu control estatal dels mercats després de la Gran Depressió. Per a ells, els interessos de l’estat nació i de la democràcia podien plantejar problemes per a l’estabilitat econòmica i política. No es podia confiar en els votants i, per tant, si es volia que els mercats i la societat funcionessin correctament, calia coartar els interessos nacionals (o, més concretament, el nacionalisme) a través de les lleis i les institucions internacionals.

Aquestes filosofies neoliberals van influenciar institucions mundials, com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, i organitzacions posteriors, com ara l’Organització Mundial del Comerç, grups que es dedicaven sobretot a connectar les finances globals, el comerç i les empreses a través de les fronteres. Defensaven enèrgicament el Consens de Washington, una sèrie de principis econòmics derivats de dos pilars: la liberalització del mercat i la globalització sense traves. Aquestes receptes van generar més creixement que mai: els quatre anys anteriors a la crisi financera del 2008 representen un dels períodes amb un creixement més fort de la segona meitat del segle passat. Però també van propiciar elevats nivells de desigualtat a l’interior dels països.

Per què? En part perquè els diners travessen les fronteres molt més de pressa que els béns o les persones. Segons diversos estudis, l’acord a què van arribar els Estats Units i Àsia a partir dels anys 80, “capital barat a canvi de mà d’obra barata”, va beneficiar les empreses multinacionals i l’estat xinès molt més que cap altra instància. La revolució de Reagan i Thatcher va donar total llibertat al capital global mitjançant la desregulació de la indústria financera, però el comerç mundial es va alliberar totalment de qualsevol restricció durant l’època de Clinton, gràcies a acords com el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA) i la posterior adhesió de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç. Això va alterar l’equilibri entre les mesures polítiques, perquè es va donar prioritat a la integració en el mercat global en detriment de la creació d’ocupació a l’interior dels països. La idea era que els preus de venda més baixos dels béns importats compensarien l’estancament i fins i tot la baixada dels salaris (cosa que, a la pràctica, afectava molts treballadors).

Però la idea no va funcionar. Ja abans de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna els preus de tot allò que ens converteix en classe mitjana –des de l’habitatge fins a l’educació i la sanitat– pujaven molt més de pressa que els salaris. I això continua, tot i la recent inflació salarial. La sensació que l’economia mundial s’ha distanciat massa dels interessos nacionals ha donat munició al populisme polític, el nacionalisme i fins i tot el feixisme (a través de Donald Trump i el moviment MAGA, Make America Great Again) que ara hem de combatre. És una amarga ironia que precisament les filosofies que havien de frenar l’extremisme polític hagin acabat fent tot el contrari quan s’han portat massa lluny.

La filosofia neoliberal està acabada, no només als Estats Units sinó també a l’exterior: n’és una prova la reacció contra la ja ex primera ministra britànica Liz Truss i el seu desafortunat experiment d'abaixar els impostos als més rics. La deslocalització a una sèrie de països havia de fer més productiva la fabricació i més eficients les empreses, però gran part d’aquesta presumpta eficiència es va esfumar davant de crisis mundials de tota mena, des de pandèmies fins a tsunamis, congestions portuàries i altres esdeveniments imprevistos. I unes cadenes de subministrament molt complexes van propiciar un gran nombre de desgràcies molt abans de les crisis mundials d’aquests últims anys: pensem en la catàstrofe del Rana Plaza de Bangladesh el 2013, quan una fàbrica que confeccionava roba per a diverses marques internacionals (que no tenien ni idea dels riscos que comportaven els processos de les seves cadenes de subministrament) es va ensorrar i va provocar més de mil morts. Mentrestant, el lliure comerç, que en teoria havia de fomentar la pau entre els països, es va convertir en un sistema manipulat per estats mercantilistes i autocràcies, cosa que ha donat lloc a profundes fractures polítiques internes i internacionals.

Per sort, el pèndol de l’economia política sempre acaba movent-se en sentit invers i les filosofies que han deixat de ser útils obren pas a unes de noves. Els canvis sísmics de l’agenda socioeconòmica són poc freqüents però transformadors. Ara estem vivint un d’aquests canvis. El món comença a reiniciar-se, però no per adoptar la “normalitat” dels models econòmics convencionals i neoliberals, sinó una nova normalitat. Als cercles polítics, empresarials i acadèmics s’està replantejant quin ha de ser l’equilibri adequat entre global i local. La política comercial està evolucionant per refer les normatives laborals i ambientals, tenint en compte que els productes barats no surten tan barats si degraden el medi ambient o els elaboren les diminutes mans d’una criatura. També s’està replantejant el comerç dels serveis digitals per defensar la privadesa i els valors liberals. (¿De debò volem que les nostres dades personals vagin a parar a les grans tecnològiques o a poderosos estats que practiquen la vigilància massiva, com la Xina?) Les cadenes de subministrament s’estan escurçant, no només per motius geopolítics sinó també per les noves tecnologies (com ara l’agricultura descentralitzada i la impressió en 3D), que permeten concentrar la producció i el consum més a prop de casa nostra.

I ara què? Què podem fer per assegurar-nos que la globalització econòmica no torni a passar al davant de la política nacional? ¿I com podem arreglar les coses sense caure en un proteccionisme com els dels anys 30 o en un fals rampell de nostàlgia per una època passada?

Encara no tenim una nova teoria dels camps unificada per al món postneoliberal. Però això no vol pas dir que no hàgim de continuar qüestionant la vella filosofia. Un dels mites neoliberals més persistents era que el món era pla i que els interessos nacionals farien de comparsa en relació amb els mercats globals. Aquests últims anys han tirat aquesta idea per terra. Als que volen una democràcia liberal els correspon dissenyar un nou sistema que equilibri millor els interessos locals i globals.

Copyright The New York Times