Hi ha paraules molt grosses, carregades de sentit històric i polític, abstraccions que conceptualitzen el món i el condensen en un sol mot. Jo recordo aprendre el que era el neocolonialisme en una assignatura de segon de BUP en què ens explicaven com era el món de llavors i ens donaven eines per interpretar-lo. Però una cosa és entendre què és el neocolonialisme i una altra detectar les seves manifestacions concretes. Ara mateix ja ningú es dedica a defensar la influència sobre països pobres o emergents en nom d’una suposada acció civilitzadora. Els discursos que en el seu moment justificaven la penetració colonial han quedat relegats a l’oblit per una nova ètica de les relacions entres països que impugna la suposada superioritat de les grans potències, però també perquè la història ha demostrat que en la majoria de casos la pretesa voluntat d’exportar el progrés a territoris endarrerits no era més que la retòrica hipòcrita amb què es disfressaven els interessos econòmics. Aquest canvi de visió, que condemna el colonialisme, és fruit de la llarga lluita dels moviments socials i polítics dels països que van ser dominats per potències europees, però això no ha provocat la fi dels diversos mecanismes que fan que a Occident alguns es continuïn beneficiant de les desgràcies de les regions encara per desenvolupar.
Una lectura superficial del neocolonialisme és la que defensa que s’han de respectar els costums i la manera de fer d’altres països per no ofendre, però sovint només es tracta d'una hipòcrita actitud d’indiferència cap al patiment d’uns ciutadans que, pel fet de ser pobres, de viure sota un règim dictatorial o de tenir un altre color de pell, no ens importen de la mateixa manera que ho fan els que ens són més propers. La visita de Pedro Sánchez al Marroc la setmana passada, amb tota la comitiva de ministres, és una prova evident i clara d’aquesta actitud neocolonial que consisteix en establir aliances amb els dèspotes gens il·lustrats que trepitgen el coll de milions de persones. Ja ho saben que nosaltres, els moros (aquí la meva identitat es posa del cantó dels qui no van poder marxar i malviuen sense perspectives de futur ni cap esperança en les possibilitats de progrés), ni tan sols mereixem ser tinguts com això, ciutadans de ple dret, i no falten els mitjans que ens defineixen com a “súbdits” de la monarquia autoritària de Mohamed VI. Que un govern basat en el respecte als drets humans, la llibertat, la igualtat i la cosmovisió democràtica que regeix les seves institucions s’aliï amb un país liderat per un monarca absolut fill d’un dictador terrorífic i estableixi lligams amb les elits extractives que exploten i empobreixen la població és neocolonialisme en tota regla. Que a sobre Pedro Sánchez faci ofrenes florals a Hassan II sense tenir en compte totes les seves víctimes, moltes de les quals encara, avui en dia, no se sap on estan enterrades, la majoria pertanyents a moviments pels drets humans, laborals, d’estudiants, etc., és ja el súmmum d’una hipocresia que va molt més enllà de la cordialitat diplomàtica necessària. De nou, com ja va passar durant la penetració colonial per establir el “protectorat” al nord del Marroc, ens justifiquen aquesta complicitat amb el despotisme dient que hi ha molts interessos econòmics, ens enumeren els milions que estan en joc. Negocis a canvi de drets humans, d’ignorar les vides de quatre moros que bé valen tots aquests euros. Aquest és el veritable taló d’Aquil·les de les democràcies occidentals, que alguns dels seus líders siguin tan marxistes (a la manera de Groucho) pel que fa al respecte pels principis democràtics i no entenguin que donar la mà als que vulneren sistemàticament els drets humans és cavar-se la pròpia tomba.
