Nens amb vulva i nenes amb penis

Diumenge el 30 minuts sobre la transsexualitat en menors emocionava. No fa ni quatre mesos es va suïcidar un adolescent que patia pel rebuig que generava en alguns companys la seva condició. Alguns mitjans han començat a reaccionar. Fins ara era un tema poc tractat. El reportatge de TV3, de Roser Oliver i Lluís Montserrat, va fer una feina meravellosa, tant en l’elecció dels testimonis com en l’estructura del relat i el to.

Tan bon punt va arrencar, el David i l’Estel ens van robar el cor. No calia veu en off en aquest 30 minuts. Cadascuna de les criatures i les seves famílies tenien una capacitat per explicar tan bé la seva vivència que la narració fluïa sola. Impactava la maduresa dels nens. L’entorn ha sigut capaç d’ajudar-los a construir el seu propi relat amb naturalitat, a posar les paraules justes a unes sensacions molt difícils de comprendre. El reportatge estava ple de petits detalls que empenyien l’espectador a afrontar els casos amb la mateixa actitud que ells: sense prejudicis. El dibuix que va fer l’Estel d’ella mateixa quan era un nen, vestida com una princesa, el David ensenyant les fotos de quan ell era la Sara, el llenguatge directe de tots dos explicant sense por ni embuts la seva vida. “Hi ha nens amb vulva i nenes amb penis. S’ha de saber i s’ha d’acceptar!”, exigeix l’Estel. El reportatge, entre línies, tenia més lectures: les dificultats de la transsexualitat en el procés de creixement i com el fet d’afrontar el trànsit de petits estalvia patiments. Era especialment emocionant la sinceritat dels pares. “Me costó querer a David”, admet una mare recordant el moment del trànsit del seu fill. La manera subtil com el programa explica el dol dels pares va ser d’una elegància televisiva magnífica. La mare d’una adolescent, amb el nus a la gola, admet la tristesa d’acomiadar-se d’un fill que ja no veurà més i rebre una altra persona diferent. I, de seguida, introdueixen una declaració del petit David recordant la nena que va ser: “Sara está en el cielo”. S’entén aquesta mort metafòrica.

Després de l’emissió del 30 minuts, el Grup de Joves Trans lamentava en un comunicat la imatge binària, estereotipada i feliç de la transsexualitat i reclamava un punt de vista més complet. Segur que tenen raó en la rèplica, però això no treu valor al reportatge. La transsexualitat ha sigut víctima de molts estereotips negatius a la tele i ara es comença a acostar a la seva realitat amb sensibilitat i respecte. Potser sí que el programa ens en va mostrar la cara més amable, però trenta minuts són limitats i es pot considerar un primer pas per connectar amb una societat poc avesada a aquesta realitat. Aquest 30 minuts no estigmatitza sinó que ens obre els ulls i ens fa més receptius a entendre la transsexualitat. Segur que és un bon punt de partida perquè vagin apareixent nous treballs periodístics que abordin en tota la seva complexitat i diversitat la realitat trans. Estem avançant.