La setmana que ve comença el Ramadà, el mes que en l’islam els creients han de dejunar durant el dia abstenint-se d’ingerir aliments, beure, fumar i tenir relacions sexuals. Aquest pilar fonamental suposa un trasbals de la vida quotidiana: t’has de llevar abans de l’alba per esmorzar i sovint vas a dormir tard perquè havent dinat amb la posta de sol el sopar per força ha de ser més tard. La gana passada durant el dia porta a preparar i fer àpats copiosos, també per compensar el dèficit calòric de la jornada. És el mes en què més mengen els musulmans, de fet, i la despesa de les famílies en alimentació pot arribar a augmentar entre un 50% i un 100%. O sigui que com a operació biquini no serveix.
Els adults que porten a terme aquesta pràctica tenen recursos psicològics que els poden ajudar a superar les llargues jornades de dejuni, tot i que jo us desaconsello que interactueu amb segons quins individus quan es va acostant l’hora de trencar-lo, encara més si es tracta d’un fumador. Els ànims dins de les cases les tardes de Ramadà estan sempre a flor de pell i qualsevol nimietat pot desencadenar baralles i conflictes. Però la majoria d’adults suporten el dejuni sense que tingui efectes ni en el seu comportament ni en la seva productivitat perquè la motivació religiosa pot arribar a ser una mena de poder sobrenatural pel que fa a les capacitats de resistència de l’ésser humà. És l’única cosa que els envejo als creients: que puguin treure forces d’on no sembla que n’hi hagi només perquè creuen en un ésser superior i, en una mostra de masoquisme sorprenent, se sotmeten mansament a la seva voluntat.
Una altra qüestió molt diferent és la dels efectes que té en els nens aquesta pràctica religiosa. Els fills de famílies musulmanes solen voler iniciar-se en aquest ritual per la càrrega emocional, familiar i simbòlica que té. El Ramadà és una època diferent en què la frontera entre ser gran i ser petit és la capacitat de dejunar. I els qui volen ser grans de seguida intenten imitar els adults que s’estimen. Normalment comencen fent mig dia, o un dia en cap de setmana per provar, però quan arriba la pubertat el joc s’acaba i ja no hi ha opció, s’ha de dejunar tant sí com no. Encara que vagin a escola o a l’institut i les exigències de la vida acadèmica siguin incompatibles amb passar gana i set. Molts mestres que tenen alumnes musulmans observen l’evidència a les aules: el nivell d’atenció dels nens baixa en picat i molts entren en un estat de letargia. Potser hi ha famílies que no demanarien als fills adolescents que compleixin amb el Ramadà, però la pressió social de l’entorn sovint fa que aquesta dispensa sigui impossible. I qui decideix transgredir pel seu compte la norma ho ha de fer menjant d’amagat (per exemple, als lavabos dels instituts) i carregant amb un enorme sentiment de culpa. No hauria de ser així, les religions haurien d’adaptar-se als entorns socials en què estan i al segle en què són practicades. No és el mateix dejunar a l’Aràbia del s. VII i passar-te el dia dormint en una tenda que haver de resoldre equacions de segon grau en latituds on fa fred. De fet, els nens no haurien de fer mai el Ramadà perquè estan creixent i aquest trasbals dels àpats i la deshidratació no és bo per a la salut. Haurien de poder triar un cop tinguin prou ús de raó si volen o no volen fer-lo. I l’islam és una religió que al llarg dels segles ha tingut capacitat d’adaptació perquè els seus textos permeten lectures i interpretacions. El problema és que ara la versió que s’ha anat imposant aquí és la dels fonamentalistes, que es caracteritzen per ser inflexibles i intransigents i prefereixen posar els nois i noies en conflicte amb la societat en què viuen que trobar maneres de permetre’ls ser musulmans on són.
