Nens als hotels?

Explica l’estimat Joan Callarissa, a l’ARA, que entre les últimes modes de vacances hi ha “els hotels sense nens”. Explica que “van aparèixer als anys setanta al Carib perquè la regió es volia promocionar com un destí per a parelles acabades de casar”.

Els nens poden fer soroll, embrutar, córrer, cridar. Però també poden no fer res de tot això. No són els únics éssers imprevisibles. A banda de les mascotes, entre els humans també hi ha joves, avis o éssers de mitjana edat que fan el mateix.

La meva filla va anar, de bebè, en cotxet, al millor restaurant del món, que és El Celler de can Roca. En aquest restaurant, per cert, hi poden entrar gossos, i expliquen els germans que això és perquè la gran dama del vi, Madame Leroy, els va visitar amb el seu. Si la meva filla aquell any del cotxet hagués plorat, gemegat o fet qualsevol cosa que hagués destorbat els altres clients, naturalment o jo o son pare l’hauríem tret a fora, sigil·losament. Un restaurant no és un lloc per a una criatura, de la mateixa manera que un gronxador no és un lloc per a un crític gastronòmic. Si el gos de Madame Leroy hagués bordat o fet paiais, també estic segura que Madame Leroy hauria fet com jo. Puc comprendre els nens que fan corredisses, xisclen, emprenyen en un restaurant. Però no puc comprendre els seus pares indiferents.

De vegades, al tren, veig adults que fan cara d’emprenyats quan veuen, per exemple, nens que ocupen un seient. Per què? Pel “concepte nen”. Això és el que no suporten. Vull dir que hi ha molts adults que no és que se sentin destorbats per soroll, per les corredisses. És que veure un nen a la cua del bufet lliure o al jacuzzi de l’hotel els emprenya. A mi m’emprenyen els maleducats siguin de l’edat que siguin. En un hotel com el que descriu en Callarissa, amb parelles acabades de casar, el problema principal no són els nens que xisclen. Són els adults que xisclen a l’hora de cometre l’acte que els farà tenir nens.