Ahir vam enterrar un tiet de 94 anys i el repàs de les primeres línies de la seva biografia és un recordatori escruixidor de com va arribar a ser de cruel la vida dels nens i dels joves nascuts fa una mica menys d’un segle.
La seva mare i dues germanes van morir de malalties que avui es curarien fàcilment, de manera que el Jaume va pujar sense mare i va ser aquella criatura que surt a les escasses fotos de l’època vestit de dol, com era costum. No havia sortit d’aquest drama familiar que va esclatar la Guerra Civil, quan ell tenia set anys. Va haver de caminar d’amagat tota la nit i travessar la frontera d’Andorra per escapar de les amenaces de mort que pesaven sobre la família, i ja no va tornar mai més a viure a la casa on va néixer. A ell i a tots aquells nens i nenes els va tocar viure els pitjors anys de la història contemporània del país, i es van fer adults abans d’hora a còpia d’odi, violència i privacions afectives i materials, com les que avui veiem a Gaza o a Ucraïna, i de tota mena de limitacions i prohibicions que van continuar durant tots els anys de racionaments i afusellaments durant la seva joventut.
Amb els anys explicaven tots aquests desastres amb naturalitat, com el que explica una peripècia contínuament accidentada però des de la tranquil·litat, quan el perill ja ha passat, amb un peu a la clara consciència del valor de la vida i de les coses i un altre a les ganes de girar full, d’entendre el món i les generacions que pugen i mirant de no quedar atrapats en ressentiments amargats. Són actituds que mereixen un reconeixement per la seva noblesa i un agraïment admirat.
