El nen de la platja
La flagrant crisi humanitària que està patint Europa està omplint els informatius d’imatges tràgiques. Cada guerra, cada tragèdia, acaba tenint una imatge televisiva que la simbolitza. El drama migratori ja té la seva. Aquest dimecres ha envaït les nostres pantalles: el nen ofegat a la riba d’una platja de Turquia. Una escena que et trenca el cor i t’omple d’ira. Però és delicat oferir una imatge com aquesta als espectadors. La manera de fer-ho retrata també els informatius. A TV3 ens han advertit de la duresa del que estàvem a punt de veure. Han optat per un pla molt general del nen mort sobre la sorra. Una sola vegada, fugaç i de lluny. A Antena 3 han optat per un altre recurs acceptable: pixelar, sencer, el cadàver de la criatura. S’entenia el context i la brutalitat de l’escena sense vulnerar la dignitat d’aquell infant. A La Sexta només han posat la imatge d’un membre de la Creu Roja emportant-se el cos del nen. La imatge era una mica menys explícita, ocultava el rostre de la criatura i no es recreaven en l’escena. Però a Telecinco no han desaprofitat l’oportunitat de convertir-ho en un espectacle tràgic, per descomptat amb els rostres compungits dels presentadors. David Cantero ha obert l’informatiu sense la sintonia del programa de fons, amb una austeritat que sobtava: “Hoy empezamos con la imagen que nos acerca la tragedia de la inmigración de la forma más dura. Se lo advertimos”. I aleshores han posat la imatge del nen mort i simultàniament han engegat la ràfega musical vigorosa dels informatius de la cadena: “Es la imagen de este niño, tendido, ahogado en una playa de Turquía. Sobrecoge ver cómo se llevan su pequeño cuerpo incapaz de soportar la dura travesía desde Siria”. Han estat els únics que han arrencat l’informatiu amb l’escena. Dos plans diferents per mostrar-lo. Un des dels peuets, i un altre de més pròxim, des del costat de la criatura. Això sí, li pixelaven lleument els ulls. A la notícia, la veu en off deia: “Duele mucho tener que dar esta noticia pero más duele cerrar los ojos al mayor drama que afronta Europa”. És la nova versió informativa del “Es triste pedir pero más triste es robar”. La imatge (massa llarga i sense subtileses) mantenia el so de les onades mullant la criatura i ens insistien que “el niño ahogado huyendo de las bombas es la imagen que queda en nuestras retinas”. I la ràbia per la imatge creix. Si sobreviuen són víctimes dels traficants de persones i si moren queden indefensos a mercè dels venedors de sensacionalisme, pregoners d’imatges crues que prioritzen l’impacte de l’informatiu a la dignitat d’un nen.
