Neguits d’octubre

El mes d’octubre és un dels meus preferits, potser perquè a finals de mes se celebra la festa del meu sant patró, sant Narcís, que, puntual, arriba amb tota la seva gresca firal i amb totes les seves mosques miraculoses. El mes d’octubre ens porta les fruites de tardor, els codonys bonyeguts, que deia Carner; les magranes, foc cristal·litzat, que deia Blai Bonet; els fanalets dels caquis, melosos i dolços; les castanyes, que, bullides en almívars de diferent espessor, es tornen aquella delícia del marronglacé. I, capítol a part, la meravella dels bolets. A Sant Feliu de Guíxols el bolet nacional és l’ou de reig. Cal dir que, tendre, tallat ben fi i cru, amanit, és deliciós, però, per a mi, el bolet més bo del món és el siureny o sureny, que ara a Barcelona anomenen a la francesa, cep. És un bolet que és bo cru, saltat, i sobretot sec, que agafa un sabor inconfusible i que dura tot l’any i que serveix per fer uns arrossos immillorables, un cop tornat a hidratar. 

De moment, aquest any encara fa calor. On són, on són aquells octubres que feia fred, que anàvem a col·legi amb bufandes i guants, o que plovia una pluja d’octubre fina i constant i deixava la meva ciutat regalimosa. L’aigua baixava entre els còdols que empedraven les escales per on pujàvem als Maristes i una boira espessa tornava els carrerons misteriosos i humits. Segurament això s’ha acabat per sempre. Les delícies del canvi climàtic ens porten uns octubres càlids en què la gent encara es banya en un mar calent, tropical com les nits. Haurem d’esperar el desembre per veure els arbres d’aram i daurats? Potser per Nadal farà una mica de fred. De tota manera millor que ens avesem a la calor i així estalviarem gas i electricitat. Aquest sentiment de pèrdua per les tardors passades va acompanyat per l’angoixa. Una angoixa lenta i persistent que creix amb les notícies, aquella “foscúria global / creada pels diaris / que vomiten amb prosa malgirbada / els fets d’obscenitat i violència / que som massa estúpids per impedir…” , com deia Auden. La incertesa que ens provoca la guerra, la destrucció i la mort, la fam, la pobresa energètica, tot, tot ve a fer créixer l’angoixa que ens tenalla. Gran negoci per a la indústria dels ansiolítics. Fruita del temps: magranes, castanyes, codonys i alprazolam. 

Però la vida continua, que diuen. Els nostres polítics i administradors no paren de discutir i barallar-se. Quin trist espectacle. El poder fa fer coses impensables i contra tota raó. En aquest món tan convuls que ens ha tocat viure, aquest món de guerra i destrucció, la raó sembla que obligaria a desfer diferències, a anar tots units per plantar cara a l’enemic. Doncs no. I els administradors del poder local, com que s’acosten eleccions, vinga fer obres i més obres. De Barcelona no cal que en parli. Tot està aixecat. A més, miro de ser-hi tan poc com puc. A Sant Feliu de Guíxols, que és on passo més temps, ha començat una altra temporada de disbarats. Ara ha tocat a la plaça del Monestir, lloc emblemàtic, com es diu. Una esplanada de sauló, carnal i suau al tacte, es convertirà en una extensió de pedra dura. I no és que tingui res contra les places dures. Les places més boniques del món ho són. La Piazza Navona, a Roma; la plaça de Sant Pere del Vaticà; la Piazza di San Marco, a Venècia; la de la Signoria, a Florència; la del Campo, a Siena, totes són places dures. Però estan concebudes així. La plaça del Monestir de Sant Feliu de Guíxols no estava concebuda com una plaça, sinó que eren terrenys que envoltaven els edificis medievals i barrocs. Els edificis semblaven vessar-se en aquelles platges de sauló. Doncs no. Tot fora. Pedra pura i dura. I un jardinet que hi havia, dissenyat per Joan Bordàs, amb unes bardes retallades i uns vells rosers, amb bancs i una font al mig, senzilla i entranyable, doncs fora. Segons el projecte, la font, com que és de pedra, la netejaran i apareixerà sobre el paviment com una excrescència contra natura. I tot això per donar-hi un aspecte modern, diuen. Els jardinets i els bancs i els rosers són cosa de poble, no són seriosos, no són moderns. Tot això té una lectura més profunda: es tracta d’anar extirpant tots els signes d’identitat, tot allò que era peculiar i deliciosament local. Els administradors volen ser moderns, universals. Tota aquesta reforma va encaminada a donar al futur Museu Thyssen un entorn digne i urbanísticament homologable amb el món modern, un món sense història, sense peculiaritats…

Octubre. Destrucció i angoixa.