Negociar amb rampoines
Veient el to —facundiós, quasi xulesc— de la portaveu del PSC al Parlament, Alícia Romero, esplaiant-se sobre la negociació, o no negociació, dels pressupostos de la Generalitat, es feia palès que l'espai que va ocupar Convergència dins la política catalana va més disputat del que pot semblar a primer cop d'ull. I qui diu Convergència, diu CiU. No tan sols ERC fa tot el que sap per exercir com la força catalana clau en la governabilitat d'Espanya, i no tan sols Junts torna a presentar Xavier Trias com a candidat a Barcelona (i obtenen d'aquesta manera, segons les enquestes, el seu millor succès d'estime en bastant de temps), i no tan sols els comuns governen Barcelona amb els vots d'en Valls, sinó que els mateixos socialistes s'enroquen demanant —exigint— coses típicament convergents. A saber, l'ampliació de l'aeroport del Prat, el gran casino del Hard Rock i el Quart Cinturó del Vallès. Sembla una carta als Reis escrita per Duran i Lleida un dia que estigués especialment de bon humor.
Curiositats de la política, allò que semblava que havia de ser una negociació sense història (tu m'aproves els pressupostos a Madrid, jo te'ls aprovo a Catalunya, tots ens els aprovem a Barcelona) ha acabat convertint-se en una cançó de l'enfadós, un d'aquests enrocaments sense gaire sentit, més enllà de demostrar (socialistes a republicans i, de passada, a comuns) qui és que mana aquí. Els socialistes van començar oferint-se com a força idònia per tenir els pressupostos aprovats el dia primer de gener (això deia Salvador Illa): des d'ERC s'hi negaven, amb èmfasi inclòs per part d'Oriol Junqueras. Amb el pas de les setmanes la cosa s'ha capgirat, i ara és ERC la que demana aire per tirar endavant els comptes, mentre des del PSC sembla que es diverteixen amb el seu tot o res: no hi ha opció d'assumir un compromís i descartar-ne uns altres, el tractament del doctor PSC s'ha d'engolir sencer. Aeroport, casino i Quart Cinturó al Vallès, una cosa sense l'altra no pot ser.
Fa l'efecte que, a l'hora de posar condicions, el PSC hagi remenat dins el bagul de les rampoines i n'hagi tret aquestes coses que ja només deuen il·lusionar el senyor Josep Sánchez Llibre, a qui se li il·luminen els ulls cada vegada que surt a parlar de la pobra Ricarda. Ningú no creu que l'ampliació del Prat serveixi per millorar la competitivitat aeroportuària de Barcelona, sinó per dur alguns milions més de turistes de baix cost a l'any. Ídem pel que fa al casinot Hard Rock, que, com a bon casino, no pot ser altra cosa que una atracció per al turisme de pitjor qualitat. I un Quart Cinturó al Vallès és retrocedir directament als anys noranta i fer un exercici categòric de negacionisme del canvi climàtic i del rumb (circular, sostenible, etc.) que se suposa que ha de tenir l'economia d'ara endavant. Acabaran introduint aquestes coses dins els pressupostos o no, ja es veurà, però resulta fins a un cert punt desconcertant aquest retorn als temps en què Jordi Pujol i Marta Ferrusola inauguraven el Dragon Khan.
