Una vegada constituït el Parlament, ara toca negociar la investidura del president de la Generalitat i el seu govern. Això suposa negociar les prioritats polítiques i l’origen i aplicació de fons. Es passa d’una negociació per llocs polítics i exercici directe del poder a una sobre la base de fets i conseqüències directes per a la ciutadania. És una negociació més complexa perquè, en lloc de ser lineal –qui té el càrrec i, per tant, el poder–, té una altra dimensió: què es fa amb el poder i com s’administra.
Abans, però, cal investir un president de la Generalitat. Cal que 68 diputats d'un total de 135 hi votin a favor, tret que hi hagi abstencions. Els independentistes –ERC, Junts i CUP– en sumen 59, no són prou. Els partits que van votar a favor de l’aplicació del 155 a Catalunya, PSC, PP i Vox, sumen 68; PSC i Junts, 77. Amb aquestes dues últimes opcions es podria investir un president de la Generalitat, però no és probable per l’antagonisme entre PP i PSC, en un cas, i entre PSC i Junts, en l’altre. L’esquerra, PSC, ERC i Comuns, suma 68: són prou. El PSC hauria de cedir en el projecte del Hard Rock pel qual els comuns van forçar eleccions. És possible.
Això suposa una feblesa per a Junts. ERC té una llibertat per pactar polítiques concretes d’esquerra de la qual Junts no disposa perquè els partits de dretes es mouen en l’àmbit d’Espanya i no de Catalunya.
Els unionistes, PP i Vox, són 26. No tenen capacitat per bloquejar acords, però podrien complementar minories com ha succeït en el passat. En l’escenari actual és improbable.
Hi ha un fenomen d’imatge: votar a favor d’una opció per la qual els teus competidors directes et puguin acusar de trair el teu ideari. Això pot dificultar la decisió i, més encara, com és el cas d’ERC, quan el resultat electoral ha estat dolent i els quadres del partit estan en funcions o en procés de renovació. El remei és consultar la militància, i això implica un cert nivell d’aleatorietat si, com és habitual, el nombre de persones consultades és baix. La votació se sol concentrar en els que estan en contra del que es proposi.
Més enllà de la investidura, però, caldrà triar entre qüestions substantives que tenen impacte per a la ciutadania: el finançament de la Generalitat, el reforçament del sistema de salut i el d’ensenyament, l’habitatge, el turisme…
Aquesta segona dimensió és més important que la primera per a la ciutadania, perquè l'afecta directament, i és també la base de coalicions o acords de govern entre partits allunyats ideològicament.
Si els partits independentistes arriben finalment a la conclusió que no tenen prou suport polític per tenir la presidència de la Generalitat, hauran de negociar sobre la segona dimensió, els fets, les polítiques concretes. No és una mala alternativa i la ciutadania la valorarà positivament si, fruit de l’acord, s’aconsegueixen qüestions importants. Això té una especial rellevància quan la sobirania és compartida, com és el cas de Catalunya. No som sobirans sobre els fons de què disposem, que arriben per mecanismes que depenen de circumstàncies en part incontrolades i en part fruit de circumstàncies contingents. És per això que la negociació de qüestions concretes és per a Catalunya especialment important. Depenem per l’origen de fons del govern central.
El fet que l’estabilitat del govern central depengui ara dels vots catalans, ERC i Junts, permet a aquests partits aconseguir concessions que en altres circumstàncies serien inabastables. La desafecció política i l’abstencionisme, conseqüència de la decepció de molts ciutadans, obliguen els partits catalans a ser especialment eficaços en la negociació per no continuar perdent rellevància de cara a la ciutadania. Deu anys de debat polític sobre la independència i l’autogovern han deixat moltes qüestions concretes endarrerides o inevitablement oblidades. És el moment de recuperar-les, perquè el debat entre el PP i el PSOE en l'àmbit estatal deixa necessàriament en segon terme el debat polític i ideològic amb Catalunya.
Fa gairebé un segle, i en l’origen de la Segona República, Ortega y Gasset va dir amb contundència: “Ciutadans, a les coses”. Prioritzem els fets i no les idees. En les circumstàncies actuals aquesta frase és especialment adequada per a Catalunya, més encara quan és una evidència que tenim un finançament que suposa un dèficit entre el que generem i el que rebem de la política fiscal de l’Estat i de Catalunya. Està provat: a Catalunya paguem més impostos que altres a causa d'un repartiment inequitatiu d’ingressos i despeses a nivell de l’Estat.
En definitiva, semblaria ara arribat el moment de negociar coses i no càrrecs, però això suposa que els partits polítics posin els interessos i necessitats de la ciutadania davant dels càrrecs i posicions polítiques, és a dir, dels interessos dels polítics.
Cal temps perquè cadascú assumeixi la força de què realment disposa per negociar. És per això que una política consensuada entre ERC i Junts quant a les prioritats de "les coses" té molta més força que la que aquests dos partits puguin tenir individualment, i evita el perill d’entrar en una disputa de família sobre qui fa més o menys per Catalunya. És probable que aquesta oportunitat es perdi a conseqüència d’una mirada de curta volada en lloc d’una visió de llarg abast.
Sempre és important saber aprofitar les oportunitats quan es presenten, però amb intel·ligència i treballant sobre els fets.
