Els negociadors
Alguns votants, la dècada passada, es van fer independentistes, perquè la riuada alegre i convençuda passava per allà i ningú l’aturaria. N’hi havia que eren independentistes latents. Tots compartien una preocupació que ve de molt endins: la llengua. Preservar, mantenir, fer servir la llengua amb normalitat era el que anhelaven des que anaven a la classe dels Esquirols a P3, perquè és llavors quan t'adones que la teva llengua no és com les altres i s’ha de demanar permís o perdó per utilitzar-la, i anar explicant per què ho fas i repetint que encara que ho facis no ets un cabró que vol fotre. Tot el que es va demanar (finançament, inversions, marxar...) té a veure amb això.
Després del dolor de la presó i l’exili, que encara dura, hem vist que molts votants independentistes, ara que el riu va sec, ja ho han deixat córrer. Però tinc la sensació que alguns dels polítics que llavors van ser-hi també. També s’han esborrat de l’independentisme. Potser també es van fer independentistes perquè la riuada passava per allà i ara, també com molts dels seus exvotants, l'única cosa que volen és preservar la llengua i tenir diners per fer-ho.
Pedro Sánchez necessita l’independentisme, però no oferirà res que li pugui posar en perill el cap. Segur que a les seves files, com sol passar, hi havia qui volia que se la fotés. Alberto Núñez Feijóo, que ja té el cap col·locat al cadafal, podria salvar-se oferint-li la investidura. La majoria de votants del PSOE i del PP, tinguem-ho clar, poden suportar tenir un ministeri d’Igualtat i una llei del només sí és sí, però de cap manera poden suportar donar una molla a un català: la tírria és estructural i atàvica. Ni igualtat, ni fraternitat. “Es que se os da un brazo y os cogéis la manga”, em deia un madrileny. I es referia no pas a diners, aquest cop; es referia a la llengua. Així estem. En aquestes circumstàncies, em donen grandíssima confiança els dos negociadors que estan fixant les condicions del bloc independentista: Marta Rovira i Jordi Turull.
