‘Negociació’ desapareix del diccionari
Cap concessió. Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa amb una Espanya al llindar del rescat total i decidit a prendre mesures contra la crisi. Això aconsellava fer poca política (Zapatero va abordar el debat territorial, la pacificació d’Euskadi i la memòria històrica) i tenir un control total de l’economia. El PP va iniciar una recentralització implacable i, lògicament, va engegar amb caixes destrempades el pacte fiscal que Artur Mas va reclamar la tardor del 2012. A partir d’allà la situació es va descontrolar (les marques de CiU i el PSC en són víctimes). Els conservadors espanyols van veure com l’independentisme ocupava els carrers i l’espai polític central a Catalunya. Rajoy no va fer res. El 2 de març del 2014, l’endemà d’un debat de política general en què ell i el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, havien exhibit unitat de ferro contra el dret a decidir, explicàvem a l’ARA que Rajoy buscava que el procés “col·lapsés tot sol”. Descartava el “rescat polític” de Mas i confiava que la divisió social i política davant la por a assumir riscos i fer salts al buit fes inoperants les majories sobiranistes. No s’han mogut del guió -el seu compliment ha arribat al punt de deixar Mas de banda en la lluita contra el jihadisme- ni ha fet cap gest. El PP ni pot ni vol negociar “trencar Espanya” (una consulta) o “qüestionar la igualtat” (el concert). Així, amb la tercera via morta per inanició i amb un suflé independentista que s’ha solidificat a les eleccions del Parlament del 2012 i el 2015, Rajoy ha passat ara a la mà dura després de demanar el suport de líders mundials com Barack Obama, David Cameron i Angela Merkel. Debilitat a Catalunya per C’s però de bracet del PSOE (Pedro Sánchez renuncia a la seva tímida reforma constitucional mentre hi hagi “un desafiament a la llei”) renuncia a la política i es val del TC. En això, Rajoy ha sigut coherent jugant al tot o res.
