El negoci i les idees (1917)

Article complet de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) signat amb el pseudònim Myself. Va sortir a La Publicidad (10-X-1917). Traducció pròpia. La tardor de fa poc més de cent anys era una època si més no convulsa en què es congriaven diversos focus de tensió: la Gran Guerra europea; la vaga general revolucionària amb molta violència a Barcelona i a Sabadell; l’exèrcit en estat d’alarma; i l’Assemblea de Parlamentaris que aquell octubre a Madrid aprovava les conclusions sobre una reforma de la Constitució que afavoria reivindicacions del nacionalisme català.

Deia la revista El Ejército Español: “El nacionalisme es compon d’industrials que a Catalunya, a l’empara de l’Aranzel, i a Bilbao, a l’empara de les indústries navilieres, han pogut fer fortunes, sovint escandaloses”. Aquesta opinió em sembla una mica exagerada. No ho dic pensant en la invocació que fa de l’Aranzel, erigit en patró de Catalunya amb greu ofensa per al cavaller Sant Jordi. Ho dic pensant en la idea que s’haurà format de la riquesa catalana el bon home que ha escrit el paràgraf que he copiat. És cert que a la Lliga Regionalista figuren uns quants fabricants de quartos, però és perillós creure que nacionalista és equivalent de ric. En la mateixa Lliga –i com no?– els capitalistes són una minoria reduïdíssima; la massa està formada per botiguers, dependents de comerç, homes de carrera i homes d’ofici. A aquest redactor d’El Ejército Español li convindria introduir-se furtivament en el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria i allí observar. Descobriria en aquell centre un dels més ferms fogars de catalanisme. En ell, ni amb raigs X trobaria grans potències econòmiques. Segons el meu veure i el meu entendre el prejudici simplista del redactor de la revista El Ejército Español és una bajanada, una de les més curioses d’aquests escriptors de més enllà de l’Ebre que busquen la substància del nacionalisme a les fàbriques i empreses. En determinats moments la riquesa industrial serà un suport insubstituïble del nacionalisme, però no serà mai el seu ferment actiu. Res no hi ha més perillós que obsessionar-se a mantenir una idea pura adossada a una empresa industrial. En aquest cas podria produir-se fàcilment una explosió que enfonsés l’edifici i que esmicolés la maquinària. Això està molt clar en la consciència de tots els grans industrials. I ben pocs són els que tenen la generositat d’oblidar-ho.