Negacionisme polític

A la manera del seu antecessor José Luis Rodríguez Zapatero, Pedro Sánchez és una barreja de funambulista, prestidigitador i tafur, amb l’afegit de tenir una flor al cul. Algú hàbil a l’hora de detectar i explotar tant les contradiccions com les necessitats dels adversaris, expert a fer volar coloms i a mantenir –deu ser quelcom característic de la política actual– una relació ambigua, flexible amb la veritat. Igual com la gran virtut de Zapatero era no ser Aznar, el gran mèrit de Sánchez consisteix a no tenir més alternativa que el tercet de Colón; i, esclar, davant la perspectiva d’un govern PP-Vox-Ciutadans, fins i tot el crític més ferotge de Pedro Sánchez comença a trobar-li remarcables virtuts.

En relació a Catalunya, Rodríguez Zapatero passarà a la història per les promeses buides o, senzillament, falses. Des del cèlebre “aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlament...” fins a aquella altra frase que, segons sembla, adreçà a l’aleshores líder d’Esquerra a Madrid, Joan Puigcercós: “En mi España plural os vais a sentir tan cómodos que dejaréis de ser independentistas”. Pedro Sánchez ha jugat al mateix joc, en unes circumstàncies molt més dramàtiques: reconèixer primer l’existència d’un “conflicte polític” Catalunya-Espanya, per negar-lo després i convertir-lo en una fractura entre catalans; crear una taula de diàleg entre governs, i tot seguit mantenir-la paralitzada durant un any, amb pretextos diversos; anunciar indults en favor dels líders condemnats pel Suprem, i demorar-los mentre consent que la Fiscalia (“¿y de quién depende la Fiscalía...?”) els obstaculitzi...

Darrerament, però, l’inquilí de la Moncloa ha fet un pas més en la seva política de tafur, de jugador trampós. És relativament disculpable que Salvador Illa insisteixi a negar l’evidència i a repetir que el 14-F “va guanyar l’esquerra i va perdre la independència”. Ara, que en seu parlamentària el president del govern espanyol falsegi la veritat com el més sectari dels opinadors espanyolistes de la premsa de Barcelona, això ja és més greu.

Dimecres passat, en rèplica a la diputada de Junts Míriam Nogueras, Pedro Sánchez desdenyà els resultats obtinguts per l’independentisme deu dies abans perquè –segons el president– el 51% dels vots a favor de la independència suposen tan sols el 23% del cens, i això no dona legitimitat per a res. En realitat, el vot independentista representa el 25,7% del cens, però tant li fa. Com que especular sobre què hauria passat amb una participació més alta és un exercici inútil, haurem de cenyir-nos a les xifres reals del 14-F.

Si ho fem, resulta que els 652.858 sufragis del PSC representen, sobre el cens, un 11,6%. I bé, amb el suport de poc més d’un de cada deu electors potencials, Salvador Illa reclama les presidències tant de la Generalitat com del Parlament, es considera legitimat per imprimir un gir de 180º a la política catalana, i Sánchez li riu la gràcia! ¿No ho troben extraordinari? Més encara: quan el juny del 2018 el mateix Sánchez assumí per primer cop la presidència del govern després de la moció de censura contra Rajoy, el PSOE tenia, sobre el cens, un suport electoral del 14,9%, cosa que no li impedí agafar i exercir el poder sense cap dubte sobre la pròpia autoritat. Avui, després de les dues convocatòries electorals del 2019, al socialisme espanyol li han donat el seu sufragi un modest 18,3% dels ciutadans amb dret de fer-ho. ¿Vostès observen que això qüestioni el caràcter legítim de les decisions que l’executiu sanchista va prenent?

Potser, abans de reactivar la taula de diàleg, i engegar d’una vegada els indults dels presos polítics, i... convindria que l’hoste de la Moncloa recuperés també en públic el sentit de la realitat, distingís entre la propaganda partidista i el discurs d’un govern seriós i deixés de practicar aquest grotesc negacionisme segons el qual els independentistes han estat vençuts i desarmats a les urnes. Què més voldrien alguns!

****

L’altre dia un articulista de La Vanguardia conegut antany com el megacrac de la comunicació –i que potser no va adonar-se mai de la ironia– acabava la seva columna, barreja de xifres sobre la terrible feblesa electoral de l’independentisme i referències als últims desordres públics, amb una pregunta que ell devia creure mereixedora del Pulitzer: “Per cert, el major Trapero està de vacances?” 

Doncs no, el major Josep Lluís Trapero no està de vacances. Està, com li pertoca, al capdavant del cos dels Mossos d’Esquadra, procurant corregir disfuncions i vetllant per la moral dels seus membres enmig del fragor polític, sense afanys de protagonisme. Ah, i també apareix en uns pasquins electrònics tipus Wanted, sota el hashtag #Finsquecaiguin, al costat de Felip VI, d’Ana Patricia Botín i de Josep Sánchez Llibre, amb el següent peu de foto: “Major Trapero, mercenari en cap de la Brimo”. És una situació en la qual no es trobaran mai els estrategs de saló com l’abans esmentat megacrac.

Joan B. Culla és historiador