El negacionisme dels mals dels cotxes

ENS INDIGNA-amb tota la raó del món- el negacionisme del canvi climàtic de Trump i dels que portaran ara els temes mediambientals al seu govern. Però a mi no em deixa de sorprendre el negacionisme a casa nostra sobre la necessitat de reduir la circulació de cotxes. Barcelona té uns índexs de contaminació inacceptables i perillosos, i ha de trobar solucions. I no sempre es pot estar a favor de tot. Si et poses a favor de les persones, t’has de posar per força en contra dels cotxes.

Noto un victimisme estrany o un to foteta quan es presenten mesures per protegir la nostra qualitat de vida. Molts s’ho agafen personalment, com si es tingués mania als conductors, com si fos el caprici d’algú que els volgués fer la vida impossible. Jo sóc conductor, confesso que agafo el cotxe més del que caldria, i estic disposat a acceptar que em vagin posant obstacles -i alternatives- pel meu bé. Perquè quan surto del cotxe sóc un vianant, que és el que hi ha més a les ciutats, tot i que no ho sembla perquè els vehicles acaparen encara una proporció desmesurada de l’espai públic. Entenc la preocupació dels transportistes, i de molta gent que ha d’agafar per força el cotxe per la feina. Però acceptar que en fem un ús abusiu és un exercici mínim d’honestedat. I no s’hi val a dir que ja ho canviaràs quan el transport públic funcioni perfectament. Ho hem d’exigir, però el canvi s’ha de fer de forma simultània.

Quan es creen zones per a vianants hi ha sempre molt soroll. Després ningú es faria enrere, perquè alguns mites -la gent no vindrà a comprar, per exemple- es desmunten sols. El cotxe té lobis, mou diners i té actors disposats a bloquejar mesures en defensa de ciutats més humanes. Però un lobi informal, espontani i molt potent, som els conductors malacostumats que ens sentim perseguits per qui exerceix el seu deure de rebaixar-nos els fums i la sinistralitat.