El negacionisme científic arriba al poder
Dijous, el Senat va confirmar com a secretari de Salut dels Estats Units Robert F. Kennedy Jr., un negacionista de la ciència que alguna vegada ha afirmat que no hi ha cap vacuna que sigui segura i eficaç, que ha dit que la covid podria haver estat manipulada genèticament per no afectar jueus i xinesos, i que ha dedicat més de 100 pàgines del seu últim llibre a reviure la idea que el VIH no provoca la sida.
Tot això són disbarats, esclar, però no fa gens de gràcia. Temo pel meu país perquè sé què passa quan el negacionisme científic arriba al poder.
A mitjans de la dècada del 2000 vaig viure a Sud-àfrica, que llavors estava governada pel president Thabo Mbeki, que tampoc era aliè a les idees dels negacionistes de la sida. Enmig d'una epidèmia explosiva de sida a finals de la dècada de 1990, Mbeki va ensopegar, probablement navegant per internet a altes hores de la nit, amb l'opinió radical que el VIH no provoca la sida i que els fàrmacs antiretrovirals utilitzats per mantenir-lo sota control –el mateix tipus de fàrmacs que jo prenc cada matí– eren verí.
Mbeki, captivat per aquestes idees, moltes de les quals procedien dels Estats Units, es va negar a permetre que s'utilitzés la teràpia antiretroviral al sistema de salut del país. La seva ministra de Salut, Manto Tshabalala-Msimang, va recomanar una alimentació sana, amb molta remolatxa, gingebre i all, per evitar la malaltia.
Més tard, un estudi de Harvard va descobrir que almenys 330.000 persones van morir i més de 35.000 nens van néixer amb VIH com a resultat de la desastrosa gestió del tractament de la sida per part de Mbeki.
Correm el risc que la història es repeteixi als Estats Units, amb la nostra pròpia versió de Manto Tshabalala-Msimang: Kennedy, el negacionisme científic del qual és una variant més perniciosa de la versió sud-africana.
Al seu llibre Anthony Fauci. Bill Gates. Big Pharma. Una guerra global contra la democracia y la salud pública, Kennedy ressuscita fal·làcies ja desmentides sobre el VIH –com la idea que és un “virus passatger inofensiu” i que la promiscuïtat i el consum de drogues recreatives per part dels homes homosexuals, i fins i tot fàrmacs antiretrovirals com l'AZT, van ser les autèntiques causes de la sida–, alhora que utilitza l'estratègia del “són simples preguntes” per poder esquivar la idea que és un negacionista de la sida.
Com a home homosexual que viu amb VIH, no puc expressar com de grotesc i ofensiu és tot això i com de difícil em resulta fer-me a la idea que Kennedy presidirà ara els programes de recerca, atenció i prevenció de la sida a les agències federals.
El negacionisme científic de Kennedy pot ser pitjor que el dels seus homòlegs sud-africans. Perquè no és només el seu negacionisme de la sida el que ens ha de preocupar; és el seu rebuig a les vacunes i el seu interès per la defenestració de la teoria dels gèrmens, fonament clau de la biomedicina moderna.
Tot i tots els perills que representa, les últimes setmanes he sentit molt derrotisme al meu entorn, mentre Donald Trump anava inundant el panorama amb ordres executives i altres estirabots que han tingut l'efecte desitjat d'aclaparar els seus oponents. La lògica sembla ser: no podem frenar-ho, tot això, hem d'acceptar el nostre destí i trobar la manera d'adaptar-nos a aquesta nova realitat sota Kennedy i Trump.
Però si Sud-àfrica ens ofereix una lliçó, també ens mostra un camí que cal seguir.
Fa vint-i-cinc anys, el Congrés Nacional Africà del president Mbeki tenia el poder assegurat i molts membres del partit es negaven a trencar amb ell pel tema de la sida, tot i que les seves polítiques fossin una sentència de mort per als sud-africans que vivien amb VIH. Semblava que no hi havia esperança. Com havia de lluitar algú contra el partit de l'alliberament, el que havia salvat els sud-africans de l'apartheid?
Però n'hi va haver molts que no estaven disposats a acceptar la derrota, com Zackie Achmat, fundador de la Campanya d'Acció pel Tractament per exigir l'accés als antiretrovirals. Ell em va visitar a Nova York el 2000 i va inspirar la meva decisió de traslladar-me a Sud-àfrica.
Els activistes de la Campanya d'Acció pel Tractament es van organitzar en townships (zones reservades per a persones negres) i àrees rurals, investigant i ensenyant-se entre ells el que la ciència deia del VIH per combatre les mentides que el seu govern propagava, i utilitzant aquest coneixement com a palanca per construir un moviment massiu. Sabien que hi havia medicaments que els podien salvar la vida. La Constitució sud-africana garantia el dret a la salut, i ells volien viure. Van reclutar metges i infermeres especialitzats en sida, científics que treballaven en el VIH, advocats que coneixien a la perfecció la Constitució de la jove nació. Amb tot això, al final van ser els sud-africans civils els que van marcar la diferència.
La implacable campanya per confrontar les opinions del govern sobre la sida va mantenir tant el president com la seva ministra de Salut sota pressió durant anys. Quan la política interna del partit va obligar el president Mbeki i la ministra Tshabalala-Msimang a dimitir, aquest activisme havia posat les bases perquè Sud-àfrica establís el programa més important de medicaments antiretrovirals del món.
Aquesta lliçó la vam aprendre molts de nosaltres a les dècades de 1980 i 1990 als Estats Units, quan anàvem a funerals setmana rere setmana, quan ens vam negar a acceptar la mort sense lluitar.
En els pròxims anys, els nord-americans hauran d'enfrontar-se a aquest govern, a tots els nivells, desafiant els seus atacs a la ciència als tribunals, trobant formes de protegir la salut pública mitjançant accions estatals i locals i informant les nostres comunitats sobre el que està passant i sobre les formes en què poden ajudar a contrarestar-ho.
Ja està passant: les primeres setmanes després de la presa de possessió del nou govern es van presentar demandes judicials per impugnar ordres executives perjudicials que obstaculitzaran les investigacions dels Instituts Nacionals de Salut. La gent està descarregant i guardant dades sobre el VIH i la salut de les persones LGBT que el govern de Trump està esborrant dels llocs web dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties. La gent es nega a acceptar ofertes de compensació per ser expulsats d'organismes on han treballat durant anys en nom dels ciutadans nord-americans.
En el més valent dels exemples, quan Trump va ordenar aturar l'ajuda exterior, els treballadors d'un programa finançat pels Estats Units al Sudan es van negar a acatar l'ordre: no estaven disposats a abandonar 100 nens en mans de la inanició. I sí, milers de persones es van organitzar per oposar-se a la nominació de Kennedy i, encara que no han tingut èxit, els seus esforços ens han deixat més ben preparats per a la lluita que s'acosta.
Com va dir una vegada el defensor de la justícia en salut Paul Farmer, no se li gira l'esquena a qui té més a perdre. I de vegades, només de vegades, es guanya.
Copyright The New York Times
