Llegim a l’ARA que en la prova dels 10 quilòmetres en aigües obertes femenins, als Jocs Olímpics de París, la brutícia de l'aigua del Sena “ha estat novament la protagonista”. L’hongaresa Bettina Fabian ha dit que havia vist "coses marrons" durant la competició. "Espero que no siguin el que m'imagino, perquè m'he empassat molta aigua", ha dit. Home, doncs jo diria que el que s’imagina és força exacte.
Nedar entre “coses marrons” no deu ser gens agradable, però de tot se’n pot fer una oportunitat. De la mateixa manera que hi ha un esport que és l’aixecament de pedres (que neix de la necessitat, segur, d’aixecar pedres en la vida quotidiana) o el llançament de javelina o de fona (que neix, segur, de la necessitat de caçar) podem patentar la natació en riu amb diversitat d’elements. Es tracta de nedar sense empassar aigua i esquivant “les coses”.
El Sena té coses marrons, d’acord. Però hi ha molts altres rius susceptibles de ser olímpics en aquest nou esport de risc. Els nostres, els que encara tinguin aigua, poden mostrar-se molt vistosos per mor dels colors (avui groc, demà verd...) que presenten, gràcies als abocaments nocturns de les industrioses fàbriques. Però sens dubte, la prova reina d’aquesta nova modalitat s’hauria de disputar al Ganges, el riu sagrat de l'Índia. Si la Bettina Fabian no ha d’anar a l’hospital (com la belga Claire Michel, que després de nedar al romàntic Sena ha agafat E. Coli) en un futur, tant de bo no gaire llunyà, podrà fer la prova topant no pas amb coses marrons, sinó de tots els colors. Els toppings del Ganges són molt més sorprenents que els toppings del Sena. Ja m’imagino la Bettina Fabian a la roda de premsa: “He topat amb un cadàver, embolicat de color carbassa, però l’he pogut esquivar. Estic molt contenta perquè em sembla que no m’he empassat cap cuc”.
