He fet un descobriment que invalida tota la meva vida viscuda fins ara. Hi ha una manera de llegir com d’anar planxant totes les arrugues que trobes sigui el que sigui. Tot ho planxo, tot ho digereixo, me la pela el gust i el pòsit que pugui deixar la lectura, només ho digereixo amb una inèrcia de vedell. La cosa hauria de ser que estàs llegint i de sobte trobes un paràgraf que és nèctar del cel, droga de la clarividència més dura, t’atures, deixes de llegir i permets que això s’incorpori al teu organisme. Però no, he de llegir mitja hora més i llegeixo només per a aquest objectiu. Llegir per haver llegit. Trobo el tresor i segueixo cavant, perquè m’importa més fer forats que trobar la joia. És de sistema neuronal deficient. Miserable obrer del viure. M’han entrenat per a això. Visc amb objectius com: acabar-me el llibre aquest vespre, arribar a empalmar dos semàfors en verd, aconseguir que no se’m marquin les taques de suor. Una gent gran s’asseu al meu costat i diuen “Que bé, ja podem seure”. Em posen de molt bon humor. Pensar que hi ha gent que només de seure en una cadira ja està contenta em posa realment de bon humor. Jo necessito guanyar set o vuit premis per posar-me content com s’hi posa aquesta senyora amb permanent ortodoxa només per seure a la cadira. Jo soc un individu que perjudica l’espècie. I només per aquest treballar per objectius, per no haver parat a temps la lectura, la feina, la inèrcia, necessito desesperadament fer vacances. Atureu-me que vaig sense frens. Aquesta és la funció de l’agost que vindrà. Puc dir també que un nutricionista deia fa temps que la primera part del menú ens nodreix i la segona part ens destrueix. Jo sempre he d’arribar fins al final de la segona part. I postres, sisplau. Saciar-me com un porc. De granja. Atrofiat per l’abundància dels estímuls. Si sabés parar realment atenció només a una columna d’aquest diari que llegeixo podria fer la feina que faig mirant quaranta-set temporades de . Però després la vida seria massa llarga i en sobraria tota la segona part.