Remedios Zafra: "Necessitem drogar-nos per treballar"

Remedios Zafra va néixer a un petit poble de Còrdova on la majoria de persones treballaven al camp. El seu pare, de fet, mai va anar a l’escola. I la mare ja treballava amb nou anys. Ella va estudiar antropologia, es va doctorar en belles arts i avui és investigadora del CSIC. Als seus assajos reflexiona sobre el concepte vida-feina.

Quin valor té el temps?

— El temps és la vida, per tant, el seu valor és tot. Però les rutines contemporànies ens animen a omplir-lo de moltes coses. 

Com la feina.

— Tenim agendes plenes de tasques i, en canvi, no introduïm a l'agenda de temps el temps. 

Sona estrany 

— Hem oblidat incloure el temps que no està prèviament orientat a fer alguna cosa i on pot néixer la consciència i del que vivim. Espanta com esquivem aquests buits i com normalitzem que l'ansietat s'hagi instal·lat a les nostres vides.  

Estem estressats, i molts prenen ansiolítics

— Alguna cosa falla, si necessitem drogar-nos per treballar. Hi ha qui ho pot considerar una fórmula ràpida i fins i tot rendible, però ens fa malbé. No podem acceptar que sigui preferible medicar els treballadors abans que canviar les maneres com treballem.

Parla de reapropiar-nos del temps.

— Sembla senzill, però per què no podem? En els últims temps no només veig preocupació, sinó també desig de sortir-ne. 

I com es pot fer? 

— Parlem de canvis que, tot i ser individuals, també són socials i, per tant, requereixen consciència i comunitat. El primer és la consciència de veure que alguna cosa va malament i dir: fins aquí. I també es necessita imaginació per no tornar a caure en el mateix. No està predestinat que les jornades i les rutines laborals hagin de ser les que són ara. 

Parlaves de comunitat...

— Ningú no pot frenar per si sol. Hi ha d'haver un esforç col·lectiu, i això també inclou la política i les regulacions que afavoreixin aquestes condicions per frenar. Hi afegiria també la imaginació per no tornar a caure en el mateix. 

No sé si és un parany el “m'agrada molt el que faig”.

—  Molts de nosaltres som els fills dels pobres que hem pogut, no només triar feines diferents de les seves, sinó reivindicar que ens agradessin. Això és poderosíssim, però el sistema productiu ho ha convertit en una trampa quan defensa aquest agradar com un pagament en si mateix.  

Sento que molts diuen "maleïda vocació".

— Perquè s'ha instrumentalitzat per precaritzar i abusar, assumint que els que estimen la feina la faran de totes maneres. Quantes hores gratuïtes es fan en educació o sanitat? Quanta cultura no es paga i es vol compensar amb capital simbòlic? Per exemple, el prestigi o la visibilitat.

Parla d'una tercera forma de treball: l'acotat.

— És transversal. La tecnologia i la burocràcia han fet proliferar els treballs no acotats, és a dir, que no acaben mai. I moltes persones comencen a reivindicar aquest límit per poder viure o conciliar. 

Una persona que treballa a la universitat em va dir l'altre dia: "He hagut de dedicar una setmana sencera a una paperassa que no serveix de res a ningú”.

— És cínic el sistema que passa per alt que moltes tasques “no serveixen de res a ningú”. I és terrible que ho tolerem. No podem acceptar dedicar més temps a justificar allò que hauríem d'estar fent en lloc de poder fer-ho. Qui no ha plorat davant la inutilitat de tanta burocràcia que se'ns menja el temps i l'energia mentre nosaltres ens volem dedicar a una feina amb valor i sentit? 

La nostra feina també és identitat.

— Ha estat una identitat predominant. Som el pagès, el paleta o la mestra. Però alguna cosa està canviant. Mentre el treball i la tecnologia s'han convertit en centre de les nostres vides, les identitats laborals s'han multiplicat en cada persona. Avui fem de tot, però, de la mateixa manera que ningú pot viure mil vides, ningú pot tenir mil feines.