1. La paradoxa de Putin. Hi ha desacord en la interpretació dels objectius de Putin: sobre fins on vol arribar i sobre què hi ha en la seva aposta de càlcul estratègic o de deliri d’un nacionalisme expansiu. I s’ha especulat molt sobre la seva personalitat, aparentment una expressió genuïna del nihilisme –és a dir, de la pèrdua de la noció de límits– tan usual avui en diversos espais de poder. Però en canvi hi ha una coincidència en dir que un cop les coses han arribat en el punt que estan, Putin només té una sortida, que és guanyar. Acabi com acabi tot plegat, ha de poder escenificar una victòria davant dels seus.
Fins i tot es discuteix si hi ha hagut per part seva un càlcul erroni sobre l’efectivitat del seu exèrcit i sobre la resistència ucraïnesa que li està complicant la vida (esperava un passeig triomfal) o si era conscient del risc però ja li anava bé que s’emboliqués la troca perquè els costos arribessin a Europa, com ja està passant amb l’allau de ciutadans que fugen de la guerra i amb les conseqüències econòmiques i polítiques de tot plegat. De manera que ara mateix la pregunta que hi ha sobre la taula és aquesta: ¿hi ha una sortida que permeti a Putin cantar victòria sense que el conflicte s’eternitzi i es multipliquin els efectes negatius per a tots? El mateix Putin hauria d'estar interessat en trobar-la, perquè si la guerra d’Ucraïna deriva cap a un Vietnam serà el seu final. I, tanmateix, per sortir-ne sense perdre ha de fer concessions. És la paradoxa de Putin.
2. La faula europea. En diuen el punt de no retorn. El trauma provocat per Putin hauria alineat els països europeus en una unitat sense precedents. Europa hauria trobat una cohesió insòlita. I els portaveus i predicadors de la Unió insisteixen en un canvi d’època. Cert que l’alineació formal contra l'invasor d’Ucraïna ha funcionat. I que els qui li reien les gràcies i buscaven la seva complicitat ara fan veure que no se’n recorden. Fins quan? Mirant l’enemic com a factor de cohesió no oblidem les disfuncions interiors. I la guerra no ha de sevir per tapar les qüestions de fons que estan latents en la crisi actual però que ningú vol afrontar: ¿és compatible la democràcia liberal amb l’estadi actual del capitalisme? Molts dels que avui callen i guarden les aparences creuen que no. I hi tornaran. Que els líders europeus aprofitin la conjuntura per consolidar les seves posicions és normal: en temps de tribulació, no fer mudança. Però d’aquí a la fantasia d'una Europa en vies de superació de les diferències internes hi ha un tros. I no oblidem que sense conflictivitat no hi ha democràcia.
3. Malenconia. “Com va pronosticar fa gairebé cinquanta anys Salvador Allende, estem tornant a obrir les grans avingudes per on passa l’home lliure, l’home i la dona lliures, per construir una societat millor”. Així acabava Gabriel Boric el seu primer discurs com a president electe de Xile. I em va colpir. Aquell tràgic 11 de setembre de 1973, els Estats Units i les oligarquies xilenes varen acompanyar l’exèrcit en el cop d’estat per instal·lar el primer experiment de l’economia neoliberal (que després ens inundaria a tots) en la seva forma més salvatge. Per a una part de la meva generació fou la pèrdua de la innocència. Les imatges de l’assalt al Palau de la Moneda són un símbol de la barbàrie que es perllongaria amb la cruel dictadura de Pinochet, que va deixar després una ombra allargada (com la franquista entre nosaltres) de la qual la societat xilena s’ha anat alliberant lentament. Recordo aquella tarda tràgica en què poc més de cinc-centes persones ens vàrem trobar davant de l’ambaixada xilena a París. Veig l’aparició de l’esvelta figura d’Yves Montand i Michel Foucault observant minuciosament el que passava. Ara Boric, que a diferència d’Allende arriba amb una victòria electoral contundent, no anuncia cap revolució, simplement l’ambició d’una esquerra renovada que vol canviar algunes coses. Bon senyal: ni Veneçuela ni Nicaragua l’han acompanyat a la festa. No voldria creure que és inevitable la frustració.
