Qui necessita muntar-se en el dòlar?
Llegeixo en un mitjà digital: “L’hegemonia [d’una idea] és com estar pujat a una sínia: arribem a tocar el cel en un instant i, poc després, estem tocant a terra”. Bravo, el seu autor té el corrector informàtic instal·lat, i així ha sabut (¿ho ha descobert avui?) que nòria no existeix en català, és a dir, no surt al diccionari normatiu, malgrat que és d’ús habitual entre la majoria de parlants (inclosos els poc interferits, si encara en queden) i, cosa encara més important, no és gens sospitosa de forana (si no t’ho ha dit abans algun mestretites).
Però, ai las!, precisament aquests parlants poc interferits en perill d’extinció segur que no han pogut evitar aturar-se a mitja frase, per molt lliure de subratllats vermells que hagués quedat a l’ordinador. En primer lloc, perquè pujar a una sínia (la màquina que treu aigua d’un pou) no és fàcil (ni el més normal del món), però estar-hi pujat encara menys.
Ara ens podríem posar a valorar si nòria s’hauria d’acceptar o no. Que la necessitem és indiscutible: no tenim cap altra manera més efectiva de referir-nos a l’atracció de fira, malgrat que el Termcat ens proposi sínia (que ja és una altra cosa) i roda de fira (que pot funcionar com a sinònim complementari, sens dubte, però costaria que desbanqués la nòria). El Diccionari normatiu valencià ja ha fet el pas de recollir-la, i la majoria de llibres d’estil dels mitjans també l’accepten. De fet, el seu ús en català està documentat com a mínim des de fa un segle. Però, a veure, i per no allargar-ho més: que fem servir nòries o només rodes de fira o alguna altra cosa que ens inventem no afectarà la idiosincràsia del català, el lèxic sempre és més mal·leable (fins i tot una màquina el pot dominar!), però la sintaxi ja són figues d’un altre paner. I la construcció sintàctica és el que grinyola de veritat en aquesta frase: en català no estem pujats en nòries/sínies, ni en arbres ni en tamborets. Hi pugem, això sí, i també ens hi podem enfilar.
Ara bé, podem estar enfilats dalt d’un arbre, però no pujats. La nostra intuïció, per poc greixada que estigui, ho té més clar que l’aigua. I per què un sí i l’altre no? Segurament hi té a veure que enfilar-se és pronominal i pujar no. Ep, almenys fins ara. A veure aquest diumenge a Jerez quants es pugen a la moto. Esperem que cap. Així com tampoc volem que es baixin. Llàstima que voler no sigui poder.
La cosa és que els verbs pronominals semblants a enfilar-se permeten la construcció estar + participi: estic assegut (asseure's), estic llevat (llevar-se), estic despert (despertar-se), estic adormit (adormir-se)... I estic enfilat. En el meu dialecte, jo no diria mai que m’enfilo a una moto, pujant-hi en tinc prou, tot i que no se’m fa gens estrany llegir-ho. Tampoc diria que m’agrada muntar en moto, malgrat que segons els diccionaris és ben lícit. Ara bé, el que no ho seria i, ara com ara, jo no diria mai és que m’agradi muntar-m’hi. Tornem a topar amb la pronominalització a la castellana, malgrat que d’aquest cas ja se’n recullen usos escrits de fa dècades. Potser per això és tan habitual sentir que els pilots estan muntats a les seves motos (possessius que no hi faltin), quan amb dalt o sobre la moto ja faríem el fet.
Així doncs, per molt ianqui que sembli, la popular expressió muntar-se en el dòlar tot apunta que ve del castellà. I mira que sempre havia sigut fàcil prescindir-ne, perquè aquí la podem ballar tan grassa que fins i tot acabem lligant els gossos amb llonganisses.
