Fer-ne seixanta

L'octubre passat vaig fer seixanta anys i encara no m'havia aturat a reflexionar-hi. Ho faig escrivint (que és com jo reflexiono), i ho faré en públic per si les meves conclusions (si és que n'hi ha) poden servir als lectors que estan passant pel tràngol del canvi de dècada o el tenen a prop.

Fer-ne seixanta impressiona. I em direu: com fer-ne cinquanta, o quaranta (39+1) o fins i tot trenta. Però no. Fer-ne seixanta impressiona més, crec, perquè és la dècada de la jubilació. Impressiona perquè, com diu una amiga meva: quan nosaltres érem petites, les nostres àvies tenien seixanta anys.

Hi ha alguns amics i algunes amigues que han tingut la desagradable idea de celebrar els seixanta inundant el meu WhatsApp o les seves xarxes socials amb fotos de quan érem joves, o adolescents, o criatures petites.

Jo ho trobo una idea desafortunada, perquè et convida a fer un repàs dolorós de les coses que han canviat en el teu aspecte físic. (Sí, ja ho sé, és com si us sentís: però si la majoria estem millor ara!) Perdoneu-me, però la resposta que em surt de dins és: i una merda!

Ja entenc què volen dir. Volen dir que, a mesura que hem fet anys, ens coneixem millor i aprenem quins vestits o pentinats ens escauen i de quina manera podem dissimular els nostres defectes. O sigui, que en realitat em donen la raó: estem millor perquè tenim més recursos per amagar allò que inevitablement ha passat, és a dir, el temps. I el temps, desenganyeu-vos, és un notari amic que va deixant constància de tot el que hem viscut i del rastre que tot plegat ens ha deixat.

Observo amb atenció l'última foto que m'han enviat. Som una colla d'adolescents en una piscina. Anem en banyador i els nostres cossos, per tant, estan a la vista en un vuitanta o noranta per cent. Estem més prims i tenim més cabell. La pell és més elàstica, els llavis més molsuts, els escots més atractius. A ningú li calen ulleres. Estem ajupits sense aparentar dificultat, o asseguts amb les cames creuades com els indis, i sembla que hi estem còmodes. I, sobretot, els somriures i les mirades són lluminosos, plens, confiats.

Amplio la imatge i vaig repassant els rostres de la colla d’adolescents i, tot d’una, corro a buscar una fotografia on, més o menys, som els mateixos, però superats els cinquanta. Hi veig panxes, calvícies, ulleres, arrugues. Amplio la imatge i analitzo els ulls dels protagonistes. I en les mirades hi veig una tranquil·litat que només pot venir de l’experiència. I seria tan fàcil, ara, dir que els anys et donen saviesa i maduresa i que no canviaríem res de tot això per un cos jove i sense xacres!

Però no seria sincera. És veritat que no tornaria als disset anys si fos per tornar a viure tot el que he viscut. Però sí que m’agradaria tornar-hi per unes hores. I sentir-me lliure, sense càrregues ni responsabilitats i, sobretot, sense angoixa, sense por.

Poso les dues fotografies de costat. Les torno a comparar. M’adono que el desassossec que sento no és culpa dels senyals que el pas del temps ha deixat en el nostre –en el meu– físic. El desassossec ve només d’un lloc: del fet de saber que avui, amb els meus seixanta anys, soc la mateixa per dins. A dins meu hi ha l’adolescent confiada i optimista i hi ha, per tant, alguna cosa que no quadra. He canviat, esclar, he après coses, però soc la mateixa en allò que és troncal i no sento que aquest cos de seixanta sigui el meu ni que sigui jo la que contesto “seixanta” quan em pregunten l’edat.

No sé si a tothom li passa alguna cosa semblant. Imagino que sí. Que tots anem posant anys amb resignació i amb l’alegria d’estar vius, però que tots sentim que entre l’interior i l’exterior hi ha alguna cosa que grinyola. Si alguns de vosaltres també ho sentiu no és un consol, però em fa sentir acompanyada.