Iran: el vel dels homes i el desvelament de les dones

Amb 36 anys de retard, els homes iranians s’apunten a la lluita de les dones contra la indumentària imposada per la teocràcia islàmica que es va instal·lar sobre les restes de la fracassada revolució del 1979. Després de l’èxit de la campanya La meva sigil·losa llibertat, que va llançar el 2004 i en què convidava les dones a treure’s el vel utilitzant la xarxa, la periodista iraniana Masih Alinejad, establerta a l’estranger, en convoca una altra amb el hashtag #MenInHijab [Homes en jihab] perquè els homes mostrin la seva solidaritat amb les dones publicant fotos seves amb el cap cobert amb el vel en defensa d’una societat lliure de coacció, crueltat i injustícia legalitzades. Segons el govern iranià, només el 2014 uns 3,6 milions de dones van ser advertides, multades o detingudes, pel seu “mal vel”, per homes vestits com volien i amb els cabells a l’aire.

La importància d’aquesta campanya rau en el fet que en les cultures patriarcals d’aquesta regió vestir un home amb roba de dona és un càstig d’allò més humiliant. Aquesta és la segona vegada que els homes iranians trenquen aquest tabú. La primera va ser el 2009 en solidaritat amb un home, l’estudiant universitari Majid Tavakoli, que després de ser detingut per un discurs a favor de les llibertats va aparèixer en una foto publicada per la premsa oficial amb el vel, amb l’objectiu d’humiliar-lo. Llavors centenars d’homes es van vestir de dona per treure ferro a l’assumpte.

El vel oculta un apartheid de gènere. El 1935 l’Iran va ser el primer país del món a prohibir el vel; també va ser un dels primers, el 1964, a nomenar una dona, Farrokhroo Parsa, com a ministra i, el 1976, a crear un ministeri d’Assumptes de la Dona.

És la teocràcia islàmica qui, a partir del 1980, imposa una sèrie de lleis amb l’objectiu de recrear la societat dirigida per Mahoma a l’Aràbia del segle VII, i per això instaura un sistema d’apartheid de gènere a l’Iran en el qual el vel era la part visible. S’estableix una rotunda separació entre la vestimenta femenina i la masculina, directament relacionada amb els rols assignats a cada gènere: l’home, que porta els pantalons, ostentarà el poder, i la dona, amb vel i faldilla, li servirà d’esposa i de mare dels seus fills. A més, amplia els drets sexuals de l’home, abaixant l’edat nupcial femenina de 18 anys a 8 (pederàstia), i estén la poligínia i el matrimoni provisional, alhora que aplica la “pedagogia del terror” amb les lleis semítiques del talió i la lapidació. Prohibeix a les dones estimar, ballar, cantar, riure, viatjar sense un home, o allotjar-se en un hotel. I justifica aquesta “inferioritat” de la dona per les “diferències biològiques”.

No obstant això, les dones del veterà moviment feminista iranià, que van organitzar la gran manifestació de 200.000 dones el març del 1980 a Teheran contra la imposició del vel, després de la dura repressió soferta van optar per subtils formes de desobediència civil. Van passar per diverses fases: des de l’enfrontament directe amb la “policia moral”, que comportava presó i fuetades, fins a negar-se a posar-se el xador (un llençol negre que cobreix tot el cos) per transformar-lo en gavardines amb mocador a la dècada dels 80. A la segona fase van tenyir de colors els uniformes, que per llei havien de ser foscos (per no excitar ningú), i van inventar la sofisticada “moda islàmica” i el feminisme islàmic. Després van començar a “portar malament el vel”, és a dir, a posar-se mocadors petits que ensenyen el serrell i la trena. Ara, amb el calorós estiu, s’inicia el destapament del cap i milers de dones subversives desafien als carrers del país les patrulles de la moral.

El que significa el vel. Encara que va néixer adaptat a l’hàbitat dels éssers humans, aquest abillament aviat es va omplir de matisos, ja que assenyalava l’estatus social i el grup ètnic o religiós. A Pèrsia i Babilònia les aristòcrates es cobrien en públic amb un tul, per exhibir la seva classe social, la mateixa raó per la qual l’Alcorà demana que les creients es distingeixin: “Perquè siguin reconegudes i no molestades” (33:59).

Entre els semites, la cabellera de Lilit, la dona insubmisa i despullada, i, per tant, la prostituta, era el senyal de la sexualitat desinhibida. A les esclaves i les adúlteres se’ls prohibia el vel i se’ls rapava el cap: com més exhibició de la cabellera, menys castedat. Amb aquesta sentència maniquea, ¿els habitants nus de l’Amazònia són mereixedors del càstig diví i els tapats esquimals de Groenlàndia ocuparan el Cel?

Mentre que la Bíblia exigeix que la dona tingui un “senyal de l’autoritat de l’home sobre el seu cap” (Cor. 11), l’Alcorà desvincula el vel de la fe de la dona i el relaciona amb la seva fertilitat: pot treure-se’l en arribar a la menopausa (Alcorà: 24, 59), però abans que es tapi l’escot que no pas els cabells o el cap, ja que és responsable de la incontinència sexual de l’home (Alcorà: 24, 31).

Quin sentit té equiparar la nuesa de la dona amb el fet que sigui un objecte sexual? ¿Que potser no ho són les dones amb vel que sense deixar-se conèixer pel seu pretendent es converteixen en la seva esposa? Ell, que desconeix les inquietuds, els gustos, els desitjos i els somnis d’ella, veu en el vel una garantia de fidelitat sexual, i amb això en té prou per muntar una família. Per cert: l’Aràbia Saudita és un dels grans importadors de la llenceria femenina europea més atrevida.