Un impossible estat del Kurdistan
Avui en dia el naixement d’un nou país no depèn de la voluntat dels seus habitants sinó del reconeixement de les potències mundials. L’últim a ingressar a l’ONU va ser el Sudan del Sud, i no Palestina o el Kurdistan.
La lluita heroica dels kurds sirians contra el terrorisme, les mesures socials que van prendre en la seva petita autonomia i la desintegració en marxa de Síria han augmentat les expectatives de crear un estat del Kurdistan de la suma de Rojava i Başur, o sigui, el Kurdistan Occidental (Síria) i el Kurdistan del Sud (Iraq).
El terme Kurdistan ( stan, del verb indoeuropeu astan, vol dir “estar, lloc on habitar”) va ser i és el nom d’una província de l’Iran des del 1150. El 1514 l’Iran va perdre en una guerra amb els otomans part dels seus principats kurds. Just cinc segles després, una altra guerra entre imperis els torna a dividir. Als kurds del derrotat Imperi Otomà els van tancar en els límits de països inventats: Turquia, l’Iraq i Síria. L’única població kurda que es va salvar de la repressió i la pobresa és la que va acabar vivint a la Unió Soviètica, a la qual es van unir milers de persones que van emigrar il·lusionats amb la Revolució Bolxevic i la crida leninista del “dret d’autodeterminació per a tots els pobles”. Al Kurdistan roig per primera vegada podran estudiar kurdologia a la universitat i investigar sobre els seus orígens, la seva llengua i els seus apassionants credos.
El nou mapa kurd es traça en una altra guerra imperial: la del 1991 contra l’Iraq, l’any de l’ensorrament de l’URSS. Els senyors feudals kurds van aconseguir la Regió Autònoma del Kurdistan (RAK) a canvi de vendre la seva ànima al diable, col·laborant en l’agressió militar de l’aliança liderada pels Estats Units a l’Iraq i a la població àrab, esclafada sota tones de bombes. Macabre i estúpid negoci el de canviar d’amo i a més per una misèria: a partir d’ara són sotmesos a la voluntat dels EUA.
Per als EUA els costos d’un estat del Kurdistan són més grans que els beneficis: no podrien protegir-lo de les hostilitats dels seus veïns. Un estat kurd sense accés al mar no podria vendre les seves tones de petroli sense passar pels països hostils a la causa kurda. A més, un estat kurd destruiria les estratègiques relacions dels EUA amb Turquia. La dictadura capitalista-religiosa d’Erdogan mai hauria pensat que la seva ingerència a Síria enfortiria la posició dels kurds (i turcs) d’esquerra al seu propi país. És per això que, mentre deté els kurds i bombardeja les seves posicions a Síria i a l’Iraq, negocia amb Rússia per sortir del pantà per centrar-se a atacar els kurds.
Els EUA, per una banda, els neguen un estat i, per l’altra, els estimulen a desintegrar l’Iraq. El novembre del 2015 Barack Obama es va negar a autoritzar la declaració d’independència de la RAK, ja que hauria agreujat la crisi a la zona i hauria posat en perill el seu estatus actual.
Erdogan prefereix kurds armats a la muntanya que desarmats al Parlament, i ara empeny el país cap a una guerra civil.
El govern de l’Iran, que no ha concedit ni una mínima autonomia administrativa a una dotzena de nacions del país, també impediria qualsevol projecte sobre la qüestió.
Israel és l’únic país que dóna suport a un Kurdistan sobre les ruïnes de Turquia, l’Iran, l’Iraq i Síria. I els líders kurds confonen la seva gent identificant el poble jueu amb l’extrema dreta que governa Israel, però alhora els oculten que el Mossad va capturar i va lliurar Abdullah Öcalan, el president del Partit dels Treballadors del Kurdistan, als militars turcs el 1999.
Els principals líders kurds tampoc volen la independència. Després del no d’Obama, busquen un ampli federalisme dins de l’Iraq; a Turquia, Öcalan, després d’abandonar el marxisme a favor de l’anarquisme de Murray Bookchin, ha renunciat a la idea, igual que a la lluita anticapitalista. Els kurds de Síria demanen una Confederació del Nord, i els de l’Iran ni això.
Un estat del Kurdistan, basat en una societat tribal i no pas en una nació, viuria amb grans diferències lingüístiques, culturals, polítiques i religioses (una majoria sunnita, amb milions de xiïtes, importants grups fonamentalistes dels dos corrents, cristians, yazidites i jueus) a les quals s’afegeix el més important: les diferències de classe. A la RAK, per exemple, la corrupció i el nepotisme de les dues famílies milionàries -Barezani i Talabani- que dominen la política és monumental. Mentre uns 70.000 kurds viuen en la pobresa, han desaparegut 1.107 milions de dòlars de les arques públiques, i el govern congela els salaris i empresona i tortura els detinguts.
Fins i tot hi va haver una guerra civil entre els partits kurds iraquians el 1994 que va deixar milers de morts.
La mirada mutilada del nacionalisme etnocèntric, insolidari i amb aires de superioritat és incapaç d’entendre la lluita de classes, igual que els interessos de les elits regionals i mundials. Ha intentat vendre un conflicte reaccionari i imperialista a la zona com una lluita romàntica d’alliberament nacional, utilitzant fins i tot la imatge de dones belles i sense vel kurdes. En aquest escenari, on ningú busca solucions a la qüestió kurda, sinó que la utilitza, els kurds deixen de ser jugadors del seu propi destí per convertir-se en peons d’altres.
