Hussein Obama i l’islam polític: la fi d’una relació tempestuosa
Ni en els seus millors somnis els musulmans del món podien imaginar que un dia un president dels Estats Units portaria el nom del net del profeta de l’islam, Hussein Ibn Ali (626- 680), el segon sant del xiisme, l’assassinat del qual, en una emboscada, segueixen plorant en el dia de l’Aixura. Després de vuit anys d’una política errònia cap a l’anomenat món islàmic, Barack Hussein Obama deixa el timó de la superpotència a un cristià presbiterià dominical antimusulmà. No obstant, no s’espera que la intel·ligència emocional i el coeficient intel·lectual de Donald Trump influeixin en la política exterior de l’establishment dels EUA: l’enemic seguirà sent la Xina, i per contenir-la s’utilitzarà qualsevol mitjà, incloent-hi l’islam, el budisme i el petroli.
Va ser durant la presidència de Jimmy Carter, el 1978, quan es va crear el jihadisme (afganès) i Al-Qaida al cor de l’Àsia Central per destruir les forces progressistes de la regió i acorralar la Unió Soviètica. També va ser el sistema qui, el mateix any, va posar al capdavant del Vaticà el polonès Karol Wojtyla, un fonamentalista de dreta catòlica, per complir la mateixa missió a Europa Oriental des de Polònia.
Obama era l’encarregat de (només) maquillar la imatge dels EUA, destrossada per Bush. Poc després d’arribar al poder va pronunciar un discurs antiislamòfob a la Universitat d’Al-Azhar, seu dels fonamentalistes sunnites Germans Musulmans, situada a Egipte, l’únic país que havia signat la pau amb Israel. Així renovava el compromís dels EUA amb l’islamisme (que sempre és de dretes), i marginava els veterans partits laics i progressistes de desenes de països musulmans. Creia que els Germans Musulmans sabien guardar les formes. Els va utilitzar el 2012 per avortar la Primavera dels que a Egipte o Tunísia exigien democràcia política i econòmica per damunt d’una teocràcia totalitària. I just quan Rússia i la Xina veten la intervenció militar a Síria apareix, de sobte, l’Estat Islàmic amb les seves decapitacions televisades a l’Iraq i afirma tenir la seva caserna central a Síria. Dona així un cop de mà a Obama per atacar el país sense l’autorització del govern sirià ni de l’ONU (i s’acaba a la tele el sensacionalisme de la barbàrie de l’EI!). Washington, en els últims 30 anys, ha enderrocat els governs laics de l’Afganistan, l’Iraq i Líbia per instal·lar en el seu lloc repúbliques islàmiques, per aquest nexe mític entre la religió, l’opi i els països estratègics.
Obama va començar la seva presidència el 2009 bombardejant països febles però estratègics que, per pura casualitat, eren musulmans. La novetat de les seves accions bèl·liques va ser l’ús dels drons, aquests soldats que maten i no moren. Així no hi haurà mares com Cindy Sheehan que converteixin la mort dels seus fills soldats en protestes contra el militarisme. Els drons d’Obama van assassinar milers de civils al Pakistan, l’Afganistan, l’Iraq, el Iemen, Líbia i Síria, i van deixar sense llar milions de persones.
Obama sempre va deslligar l’islam del terrorisme. Ell parlava de “terrorisme fanàtic”. Va sortir frustrat de la Casa Blanca per la incapacitat dels intel·lectuals i líders de l’islam d’aprofitar la seva postura benèvola i promoure un debat en el si de la comunitat per modernitzar la seva religió. No entenia per què seguien culpant injustament els EUA (i Israel) de tots els mals que pateix el seu món. El fet és que Obama sobrevalora el paper de la religió en la vida de 54 nacions musulmanes, a més de donar un paper a les elits religioses, que si no fos pel suport d’Occident estarien patint la mateixa marginació que al món cristià. I encara un tercer error: va arribar a dir que no entenia per què aquesta gent utilitza el terrorisme. Si una petita part dels 1.200 milions de musulmans que viuen sota dictadures capitalistes, fonamentalismes bàrbars i invasors que han destruït i ocupat els seus països (l’Afganistan, l’Iraq, Líbia, el Iemen, Síria, etc.) haguessin volgut expressar la seva ira, la seva venjança, atacant els enemics amb bombes, el món seria diferent. El terrorisme islàmic no és fruit de la islamofòbia, ni tan sols de les guerres imperialistes.
Sr. Obama, la solució del fonamentalisme passa primer per apartar la religió de les activitats polítiques, i ressaltar la identitat de ciutadania de les persones davant de la seva religió, que hauria de ser un assumpte privat i personal, sense exhibicions públiques.
El cert és que no hi ha cap interès a acabar amb el terrorisme religiós, ni amb la suposada guerra contra ell. La ganga del xoc de civilitzacions seguirà beneficiant molts mandataris d’un costat i de l’altre.
