El naufragi de Catalunya
Agafo el títol manllevat del llibre de l’historiador nord-americà Alan Ryder sobre la guerra civil catalana del segle XV, que va començar fa 560 anys i va acabar una dècada després, en fa 550. L’obra, que en anglès es va publicar el 2007, ha estat ara traduïda al català per Eva Garcia Pinós i publicada per Edicions Sidillà, amb una introducció de Flocel Sabaté. Com escriu Ryder, a principis del segle XV el Principat era una terra pròspera, influent a la Mediterrània, confiada en si mateixa. Un segle després, llastada per la guerra, havia caigut en una deriva perdedora de la qual ja no es recuperaria, que tindria un primer capítol sota Ferran el Catòlic amb la dòcil acceptació catalana de l’expulsió dels jueus i de la introducció de la Inquisició i que acabaria desembocant en la desfeta del 1714.
Tot i que aquella guerra civil (1462-1472) va canviar definitivament el destí del país, ha estat poc estudiada. Com fa constar el mateix Ryder, la Història de Catalunya de Pierre Vilar només li dedica tres pàgines al tercer volum! Sempre s’ha fet més èmfasi en el canvi de dinastia (Compromís de Casp, 1412) que en la guerra civil. I la qüestió és que, malgrat els conflictes polítics i socioeconòmics de la primera meitat del quatre-cents, el país va mantenir la vitalitat fins que va esclatar la contesa fratricida, un conflicte en què conflueixen causes diverses: “El malestar dels pagesos, les hostilitats dins les comunitats urbanes [la Busca reformadora contra la Biga conservadora], les endèmiques velles enemistats entre famílies aristocràtiques, la manca de presència del rei i les disputes internes dins la família reial [Joan II i els seus dos fills, Carles de Viana i Ferran el Catòlic]”, escriu Ryder, que fa constar com tant els altres territoris de la Corona d’Aragó com les potències veïnes (França i Castella) van treure profit de la desgràcia catalana, en les intrigues de la qual també van tenir part Portugal, Navarra, Gènova, Nàpols i Borgonya.
Sempre és perillós fer paral·lelismes amb el present. Però m’arriscaré. La societat catalana del XV era dinàmica i complexa, com la d’ara. Hi havia una triple confrontació: de poder, econòmica i ideològica; i hi havia un conflicte de sobirania (entre els estaments, que no dubten a parlar en nom de “la terra”, i el rei Trastàmara, que creu que només Déu està per sobre seu i que, per tant, no es deixa controlar per les elits principatines, una pugna que es donava a tot Europa i que anticipava l’absolutisme). A més, la pesta (nou onades fins al 1460) i la fam (cinc grans escassedats de gra en la primera meitat de segle) feien estralls.
Avui també tenim epidèmies i crisis econòmiques, arrosseguem un conflicte de sobirania amb l’Estat, tenim velles i enquistades enemistats ideològiques (progressisme i conservadorisme) i una pluralitat identitària i cultural de difícil gestió i encaix. El procés independentista no ha estat una guerra civil, ni de bon tros. De fet, es va plantejar com una revolta democràtica, però ha tingut una dura resposta repressiva. El resultat no desitjat ha estat més divisió social, un desgast polític evident, i s’ha de veure fins a quin punt també econòmic. La pèrdua d’impuls català la poden estar aprofitant altres regions espanyoles (fàbriques de bateries) i de més enllà.
La clau ara és evitar el naufragi que va passar després de la guerra civil catalana baixmedieval. Com? En primer lloc, no agusant les divisions internes, que són moltes i perilloses (per exemple amb la llengua) si se’ls dona corda. Cal prioritzar la recerca de consensos i la cohesió. En segon lloc, mantenint l’ambició econòmica i social (progrés i equitat), fet que també demana tocar de peus a terra. I en tercer lloc, i no menys important, no renunciant a un projecte polític propi en el marc europeu per evitar caure en la irrellevància regional dins un estat espanyol al·lèrgic al poder català.
