Fa tres anys del Primer d'Octubre

Fa tres anys d’aquella nit que no vam poder dormir i d’aquell matí ennuvolat que ens convocava a votar. Votar. Fa tres anys que vam resistir-nos a la repressió de l’estat espanyol amb els nostres cossos i els nostres vots. Fa tres anys del dia que ens emocionàvem veient arribar les urnes secretes i aplaudíem el moviment ciutadà per donar-nos ànims els uns als altres. La gent dels barris i dels pobles. Les persones que prenien partit, cadascuna el seu. La força de la gent que va resistir un dia llarguíssim, emocionant, colpidor. Tres anys d’aquells cops que ja no han cessat. Venen d’allà i d’aquí. La manca de solució se soluciona a cops. Rebem. Però fa tres anys també rebíem.

Ens paren la taula i es desfan dels convidats que els fan nosa. Aviat no quedaran convidats. Aquesta és la idea. No tenir ningú a l’altra banda perquè t’has encarregat d’anar minant l’esperança que algun dia es pugui parlar del que es vol parlar en la llengua que et vingui de gust. Aconseguir que a ningú li passi pel cap un pensament que ja s’ha vist que pot portar a deliris com el del nas de pallasso o el del xiulet groc. Dos exemples. Darrere hi ha persones. Milers. Històries de persones que estan vivint un martiri perquè les altres recordin que és millor quedar-se a casa, i més ara, en pandèmia. La situació sanitària també evidencia (per si calia) el despropòsit de la mare pàtria, incapaç de frenar el contagi de Madrid perquè Madrid és Espanya, o alguna cosa així. Amb les banderes n’hi havia prou. Però es porta l’excés. No n’hi ha prou amb sentenciar injustament. Hi ha d’haver acarnissament. De la mateixa manera que no necessiten cap subtilesa per facilitar la fuga d’un rei presumptament corrupte o per absoldre els responsables de Bankia i continuar recordant-nos que el rescat bancari és una altra violència sobre la ciutadania. La misèria és això. Però es fa més evident la que pateix tota la gent que, seguint les normes, no ha pogut resistir aquests mesos tan complicats. Fa tres anys no comptàvem amb una pandèmia. Ara sabem que per administrar la repressió no hi ha pandèmia que valgui. Normal. No és incompatible aprofitar també els moments de feblesa. L’excés que deia. I la catifa perfecta per amagar tota la merda.

Fa tres anys que vam fer història. I abans i després. La nostra història. Amb més o menys èpica, amb més o menys confiança, amb més o menys encerts. És la nostra vida en la vida comuna. Fa tres anys, el Primer d'Octubre vam sortir al carrer amb un sentiment d’eufòria i de desconcert. Votar en un estat de dret va ser notícia. No era tan dret. No hi ha dret ni justícia. Però hi som nosaltres, encara. Tocats però no enfonsats. O sí. La maquinària de l'Estat està destinada a deixar uns fonaments per al futur. Hem de pensar si nosaltres encara tenim els fonaments de l'Octubre per aixecar altra vegada la possibilitat de la independència. Si volem. No n’hi ha prou amb la força de la gent. Encara que sense aquest coratge no es va enlloc. Ha estat una etapa molt dura en què s’han trencat moltes parts. No es tracta de fer història. Es tracta de continuar vivint i vivint-la. Es tracta de poder decidir, encara, sobre com volem viure.

Els records del Primer d'Octubre produeixen una emoció que encara no és prou nostàlgica. Han passat tres anys i tinc enganxada a la memòria aquella dona gran que va resistir fins al final perquè ningú no li podia negar el seu dret a vot. La policia la va empènyer. Com a tothom. Però ningú com ella representava en aquell moment tanta vida. Era el primer d’octubre de fa tres anys.