Tot tancat

“No hi haurà independència offline ni online”, va dir el candidat Pedro Sánchez la setmana passada. Per intentar evitar la independència online, de moment, aquesta setmana ja s’ha publicat un decret al BOE que explica com el govern pot tancar webs i xarxes en cas de desordres públics. Els famosos desordres públics, aquest concepte que ja és gairebé tan ampli com la incompetència democràtica de tants líders polítics. Perquè, pel que es veu, tancar és sempre la primera opció. Tancar les persones a la presó, tancar webs, tancar files al voltant d’una Constitució i d’una monarquia intocables i anacròniques. Tot, menys tancar l'opció al feixisme, que gaudeix de molts més privilegis que de vots, de moment.

Aquesta setmana Pedro Sánchez ha participat en un debat exclusivament testosterònic en què ha promès que si torna a ser el president d’Espanya adoctrinarà l’escola catalana, evitarà que els mitjans de comunicació públics catalans siguin sectaris i prohibirà els referèndums il·legals a Catalunya. Això deu ser per evitar la independència offline. Aquest home és un estrateg. Com ho és la gent del seu partit vassall, el PSC, que a través de Miquel Iceta consideren que prohibir referèndums il·legals és necessari perquè “hi ha massa dirigents independentistes que han dit que ho tornaran a fer”. I, esclar, si ara ja queda prohibit, ja no ho tornaran a fer. I encara se n’han tancat massa pocs a la presó. La mesura sembla, aparentment, eficaç. A part de molt poc elaborada. Encara que jo penso que prohibir una cosa que ja està prohibida perquè és il·legal es pot considerar acarnissament. Però, esclar, hi ha qui creu que cremar un contenidor és violència. I així és impossible que ens entenguem. No m’estranya que Pedro Sánchez prefereixi debatre amb homes que pertanyen a l’extrema dreta més que no pas fer-ho amb líders independentistes. Els arguments democràtics poden arribar a fer molta més por que un discurs masclista, racista, xenòfob i homòfob.

Per alleugerir-nos l’existència, la revista Forbes ens informa que les grans fortunes espanyoles i catalanes han augmentat els seus beneficis. Si els superrics són més superrics vol dir que els superpobres són més superpobres. Les desigualtats augmenten i la solució global també consisteix a tancar, en aquest cas, les portes a les persones. A la possibilitat que un ésser humà pugui desenvolupar la seva vida en unes condicions dignes. El sistema no es toca. Com la Constitució. Com les injustícies. El més important és evitar que la normalitat quedi alterada. Quan l’única solució és alterar aquesta normalitat permanentment cruel. Aquest any s’ha commemorat el 50è aniversari dels Aldarulls de Stonewall. En la lluita pels drets civils, és un esdeveniment important. A partir d’una batuda policial al Bar Stonewall de Nova York hi va haver sis dies de protestes. Els fets van marcar un punt d’inflexió en la lluita pel drets de les persones homosexuals. Es va haver d’alterar la normalitat de vexar-los. Però hi ha països que encara castiguen els homosexuals amb la pena de mort.

Aquest cap de setmana es commemora el 30è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Una altra bona idea: tancar la gent en una ciutat dividida. Però el que ara diem que és un símbol s’ha convertit només en aquells trossos de pedra que venen com a souvenir. Cau un mur i se n’aixeca un altre. És el principi d’una solució salvatge. De més problemes. La humanitat fa anys que camina amb un defecte de fàbrica considerable. Ara mateix és més fàcil pensar en distopies que en utopies. Però no està tot tancat. Mai no es pot tancar tot.