Tenim un màster
Periodista i escriptoraQuina mania té la gent amb els màsters. Potser és cosa meva, que soc d'estudiar acadèmicament poc, però no veig la necessitat d'anar pel món dient que tinc un màster si no el tinc. O sí que el tinc però perquè me l'han regalat. Si m'han de regalar alguna cosa, me'n ve qualsevol al cap abans que un màster. Una somaia de Vic o una bossa de festucs de l'Iran. Un projector per veure sèries de realitat i deixar de llegir notícies de ficció. Una mirada. Un jersei que m'abrigui l'hivern. I tot és més barat que un màster. Llàstima que encara faltin mesos per al meu aniversari.
La ministra Carmen Montón no té ni màster ni ministeri ni ha fet res irregular i l'exministra Soraya Saénz de Santamaría se'n va de la política amb la mantellina posada i amb el valor de dir que la seva experiència ha estat impagable. Quina mania tenen els del PP de no pagar res. Sembla mentida que es mantingui el capitalisme amb una colla tan gran d'aficionats al 'sinpa'. Però així no m'estranya que tots siguin rics. De tot el que entra, no en surt res. I no parlo només de diners. L'exministra també deia no sé què d'una profunda reflexió per decidir que plegava. Deu ser que 'perdre' no li sembla prou reflexió. Per més profunda que hagi estat la derrota. A mi hi ha persones que, quan diuen que pensen, em fan por. Perquè em resulta més fàcil excusar la impulsivitat. Encara que no sigui capaç de justificar ni una cosa ni l'altra. Tant és. El que està clar és que no sempre se'n van les millors. I que Sáenz de Santamaría pagarà l'experiència per impagable que li sembli. Pagarà, entre d'altres, la seva responsabilitat en la repressió contra Catalunya. Això ha de passar un dia, quan hi hagi justícia i els nostres rebesnets la puguin veure. Que una cosa és perdre ministres i l'altra perdre l'esperança.
Em contradic. N'hi ha que necessiten un màster. O acabar el batxillerat. O fer un passeig. Els de Societat Civil Catalana, així en genèric sense assenyalar directament a ningú, van comptar 200.000 persones a la convocatòria de la Diada. A la convocatòria de la Diagonal, no a la que va fer Ciutadans a la plaça del Rei, on només hi va assistir el sol del matí. Però 'viva el rey manque pierda'. I no m'acarnisso, que jo també soc de lletres i quan vaig per 199.999 em perdo. Potser m'hauria de fer de Ciutadans, perquè les seves manis són més fàcils de comptar i perquè estan obsessionats amb els comptes. Carlos Carrizosa, com Inés Arimadas, i com Albert Rivera i com el bucle en què viuen, va dir que era "una Diada d'una part dels catalans que la paguem tots els ciutadans". TV3 també la paguem entre tots. I la monarquia. Jo hi estic d'acord. Cal un debat. Però si comencem a parlar del que paguem i no ens interessa o no ens agrada, el que ara anomenen convivència trencada pel separatisme farà molt de riure al costat del que vindrà en aquestes discussions. Però parlem-ne. Parlem de tot. I paguem. Paguem. Que som catalans.
Ha passat l'11 de setembre i els màsters en convocatòries reeixides, emocionants i assolellades els hem superat amb nota. Dimarts pesaven en l'aire festiu totes les absències. Dimarts no era festa. Era acompanyar-nos en la lluita contra la injustícia. En la lluita per la llibertat. Era fer presents les dones i els homes que fa un any eren amb nosaltres i que hi són sempre, cada dia. ¿Tindria cap sentit trobar-nos tots junts si deixem d'estar junts? Encara que ens mirin miops profunds que suspenen en democràcia i aproven en violència d'estat. Encara que no ens vulguin veure. Encara que no ens comptin. Encara que paguem.