Tenim loteria
És temps de loteria i no queda clar si aquest any serà que et toqui una vacuna o una ajuda si ets autònom. El que és evident és que persisteix la sensació de desordre i que hem de continuar vivint el present esperant alguna alegria que difícilment caurà en forma de butlleta premiada. Hi ha molts forats per tapar. Jo aquest any posaria tots els llums de Nadal intermitents i trauria els tradicionals “bones festes” perquè per a massa gent no tindran res de bo i de festes no se’n pot fer cap ni una. Encara que alguna cosa es deu poder salvar, sempre que no siguin immigrants. El govern espanyol més progressista de la història practica les devolucions en calent a les Canàries i aquestes persones, si els quedava res per perdre, veuen com s’ofeguen també els seus drets. La pandèmia no és cap excusa. La crisi humanitària que pateix tanta gent que es veu obligada a fugir del seu país fa massa anys que dura i la solució continua sent protegir les fronteres i oblidar les persones. L’esperit de Nadal no arriba ni per Nadal. Tenim feina a ocupar-nos de nosaltres mateixos. La vida ens ha regalat un destí millor i, de moment, cap barca ni cap naufragi.
Al clima tampoc no li tocarà la grossa aquest 2020. Ni tan sols li tornaran els quartos, que és allò que fa tan poca il·lusió. Segons l’Organització Meteorològica Mundial l’aturada general ha tingut un impacte pràcticament nul en les emissions de CO2. Som on érem, és a dir, empitjorant. Tot fa pensar que és incompatible viure una pandèmia i al mateix temps ser respectuosos amb el planeta i amb la majoria d’éssers que l’habiten. Llàstima. Aquí hi podíem posar una mica d’esperança, encara que a les ciutats ja queda molt lluny aquell mes de març de silencis, aire net i cants dels ocells. Per acabar-ho d’adobar es perden satèl·lits com qui perd les claus. L’espai com a abocador. Només faltava aquesta. Per no parlar dels diners que s’han llençat a un forat negre. Sort que per compensar l’oblit del canvi climàtic tenim les llengües en perill d’extinció. Els protectors del castellà pateixen tant que els és impossible distingir quines llengües s’han de defensar i, per si de cas, només defensen la seva. La resta són llengües que pretenen enfonsar un idioma que el parlen milions de persones arreu del món. Com si només el parlessin tres. No es tracta de fer desaparèixer res sinó de mantenir la riquesa cultural. De tenir una mica de respecte. Però parlar amb les parets no és el meu fort. Ho deixo per als que sempre tenen esma. Jo tinc fatiga pandèmica. I de l’altra.
El rei emèrit es veu que fa anys que se la juga, presumptament, i de moment va guanyant. No li calen dècims. El silenci és tan escandalós com el soroll per defensar el castellà. Però tot és per la unitat de la pàtria. Per això es tenen comptes i societats a l’estranger mentre el país passa per una crisi històrica darrere l'altra, com si fos una porta giratòria però de misèria. Això del patriotisme no ho he entès mai. Realment potser que ens hi posem. Pel que es veu té molts avantatges fiscals. Mentre la sanitat pública cau a trossos es pot invertir en l’empresa privada i acumular milions d’euros. Els que no cobraran mai totes les persones que ens ajuden a suportar aquests dies i tenen cura de nosaltres. Les vocacions de cadascú són inescrutables. Encara que unes comissions d’investigació que servissin d’alguna cosa tampoc no ens anirien malament. Però per evitar que serveixin, s’estalvien d’obrir-les. Anem tancant temes i comencem a estrenar llibretes noves. Quin greu això que es perdi el castellà.
