Radicalitats

El candidat pel PSC a l’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, compara la CUP amb Vox dient que “són el mateix en radicalitat: venen a rebentar el sistema democràtic”. Tant és l’allau de crítiques que rep per fer aquesta comparació. Inassequible al desànim, Collboni es reafirma. No li agraden els “radicalismes”. 'Radical' ve d’'arrel'. I no és el mateix una arrel feixista que una arrel antifeixista. De la mateixa manera que no és el mateix aplicar el 155 que no aplicar-lo. Aplicar el 155 és radical. El PSC és radical. Ho són també el PP i Ciudadanos. Vist així. Negar el diàleg polític és rebentar el sistema democràtic. Per comparació. La radicalitat és un concepte que sempre s’ha de llegir segons el vent d’on ve.

El president de Mèxic convida el rei d’Espanya a demanar perdó pels abusos de la conquesta i salta mitja humanitat pàtria a defensar l’orgull nacional. Jo diria que d’una manera molt radical. Perquè estan radicalment en contra del diàleg. Llegeixen la història com els convé. Ningú hauria de sentir-se orgullós de les matances dels seus avantpassats. De la mateixa manera que tampoc cal sentir-nos culpables per tot el que els de davant nostre han fet tan malament. El que jo no entenc és com hi ha aquesta negació instantània a fer una reflexió, encara que no sigui profunda, que entenc que no tothom hi pot arribar, al voltant de moments històrics. La veritat és tan important que es neguen a reconèixer-la permanentment. Perquè no es tracta de defensar el que és important i ens hauria de fer millors com a societat, sinó la nostàlgia cap a una història plena de morts. Quin mal hi ha a buscar solucions i trobar-les?

El president del Brasil també fa la seva particular visió de la història i no reconeix el cop d’estat militar del 1964 al seu país. Per això ha donat llum verda als militars per fer les commemoracions que creguin pertinents per celebrar el cop d’estat que no va ser un cop d’estat. A Mèxic tampoc no es va matar ningú. I a mi m’ha sortit una línia a la cara que no és una arruga. Els menys radicals són els independentistes. Que es marquen una insurrecció sense trencar ni un vidre, perquè es veu que els vidres els trenquen els mateixos guàrdies civils per obrir els seus cotxes. Això sí que és un mètode radical. I després vas i passes la ITV. Fa temps que la ficció ha perdut molt d’interès en les nostres vides. O potser soc jo que mai m’he interessat per 'Joc de trons'. Les cadires m’agraden sense punxes.

La persistència amb què es manté un sistema clarament injust és molt radical. Però és la que donem per bona. Aprofitar-se del sistema polític per passar per portes que giren és una manera radical de no separar la política dels propis interessos. Però no veiem la manera d’evitar-ho. Al feminisme se l’acusa de radical quan el feminisme és radical en si mateix. No necessita acusacions. Ja es confessa sol. Defensar els drets de les dones en un sistema que les agredeix constantment i no les protegeix, que no els dona les mateixes oportunitats i les considera inferiors, és ser molt radical. Però també pot ser que el sistema sigui molt més radical que el feminisme i per això es manté immòbil, sostingut per unes arrels que s’aferren a la desigualtat per fer créixer uns arbres que només es dediquen a fer ombra i no deixen entrar la llum.

Sempre és interessant que hi hagi pensaments diferents i sempre és desesperant que hi hagi persones que es resisteixen, directament, a pensar. A vegades és tan desesperant que convé ser radical i exigir una mica d’amor. Per compensar.