Qui dia passa, els anys empeny cap enrere
Periodista i escriptoraUn holandès de 69 anys vol canviar la seva edat. Com a argument fa servir la possibilitat actual de canviar de nom i de gènere. Diu que té el cos d'un home de 45 i considera que la seva edat real li resta possibilitats a l'hora de trobar feina i tenir èxit al Tinder. Ha portat el seu cas a la justícia. És veritat que per trobar feina ho té complicat. Del Tinder no sé què dir. Potser no li agraden les persones de la seva generació. Però fa gràcia que sigui un home qui faci aquesta reclamació perquè des de sempre se'ns ha atribuït a les dones el desig de treure'ns anys de sobre. Sigui com sigui, tenim un problema general amb el pas del temps. I ara que el món va cap enrere en tantes coses, per no perdre el seu pas de cranc, a l'holandès no li queda més remei que tirar endavant amb els seus anys. L'edat no és una qüestió de justícia. Potser de psicologia si et costa reconèixer l'inevitable. El que sí que no és just són les limitacions socials i laborals imposades a homes i dones, sobretot a les dones, un cop ens fem grans. I aquí no hi ha psicologia que valgui sinó un altre model de societat.
En la commemoració del centenari del final de la Primera Guerra Mundial, el president francès va dir que "l'únic combat que val la pena és el combat per la pau". Les paraules, sovint, ens porten a carrerons sense sortida. Per la pau no s'hauria de combatre. El llenguatge bèl·lic s'imposa excessivament en tots els àmbits i és fàcil sentir que es perd una batalla quan s'ha perdut un partit de futbol o que es tenen armes per lluitar contra el càncer. Potser eliminant aquesta mena de llenguatge tindríem un món més pacífic, que buscaria alternatives reals per fer el món millor que pretén Macron. Però Angela Merkel, l'única dona amb càrrec que sortia a la foto, ha entès el missatge i reclama ara un exèrcit europeu "per demostrar al món que entre els països europeus no hi pot haver més guerres". La idea és de Macron, el de la pau. A mi se m'escapa que un exèrcit nou ens porti la pau. Esclar que si el que ha de fer és un combat per aconseguir-la, potser és el més adequat. Però mentre a França passaven aquestes curiositats, a Polònia el govern es manifestava amb la ultradreta en la celebració del seu dia nacional. El passat va tenyir de vermell (de bengales, de moment) els carrers plens d'història de Varsòvia. Les autoritats van desfilar amb un grup de soldats. Tot, també, molt pacífic. Com el mateix govern polonès, que qualifica la ultradreta de patriota. Hi ha amistats que fan por.
El mateix dia de la commemoració del final de la Primera Guerra Mundial, una senyora centenària va confondre la cancellera alemanya amb Brigitte Macron, la dona del president francès, de qui, com a virtut, sempre s'ha destacat que és més gran que el president. Brigitte Macron, a diferència de l'holandès de 69 anys, no va tenir problemes per lligar. I a Merkel no li deu agradar tant Macron com per fer-se passar per la seva dona. Però el més important és que la senyora centenària semblava prou contenta d'haver viscut tots els seus anys perquè de premi el president del seu país es va entretenir a saludar-la. A vegades, l'edat té aquests avantatges. Si és que es considera una sort que un president et faci dos petons un cop a la vida.
El pas del temps és indefugible. Repetir els mateixos errors del passat no ho hauria de ser. Però la condició humana és tossuda. No rejovenim si mirem enrere sense haver après res. Si de cas, envellim a marxes forçades quan pintem sempre el mateix paisatge. L'holandès té l'edat que té, per bé que es conservi. I la resta mirem de conservar la memòria per millorar un present que faci del futur un lloc agradable per a tothom.