Quan hi ha remeis

El coronavirus tomba el Mobile. De fet, és l’únic que ho ha aconseguit fins ara. Un cordó sanitari literal ha posat en evidència que res és intocable i que es pot confondre la prevenció amb l’alarmisme. A vegades és impossible controlar-ho tot. Tant és així que l’acudit definitiu l’ha protagonitzat la retirada d’un conegut antivirus. Informàtic.

Sense menysprear en absolut la capacitat mortífera del coronavirus ni de cap altra malaltia, és interessant observar la facultat humana d’aterrir-se davant un problema de salut i la manca de destresa per aïllar-nos d’ideologies que també són mortals. Necessitem molts cordons sanitaris en un món ple d’emergències. El cas de Turíngia a Alemanya exemplifica la necessitat de no coixejar a l’hora de pitjar el fre per aturar l’extrema dreta. Que els vots dels partits de discurs feixista no s’acceptin en cap supòsit és una manera imprescindible de posicionar-se. Però la posició trontolla perquè hi ha qui considera que acostar-se a l’extrema dreta és beneficiar-se de la seva existència, com si la seva existència suposés cap benefici. La fermesa d’Angela Merkel per fer caure el dirigent escollit amb els vots de l’AfD és inversament proporcional a l’autoritat que ha tingut la presidenta del seu partit, Annegret Kramp-Karrenbauer. Merkel s’ha quedat sense successora, l’horitzó alemany es va enfosquint i Europa pateix un virus del qual ja hauríem d’estar vacunats. Fa basarda pensar que encara hi som a temps però que el temps avança amb els mateixos dilemes de fa segles.

Vivim envoltades de discursos execrables i massa mitjans de comunicació són la plataforma perfecta per vociferar-los. Individus carregats d’odi i de pànic davant dels avenços socials aconsegueixen altaveus diaris que ens haurien d’alarmar com un virus. A les dones ens continuen matant pel fet de ser dones. Mentre es lliuren monòlegs perversos a multitud de canals pretenen que confonguem l’apologia de la violència masclista amb la llibertat d’expressió. Es dona un espai insòlitament generós a la negror dels temps que va en contra de la revolució feminista. Individus que s’expressen des dels seus pensaments pudents tenen la complicitat de mitjans que busquen desesperadament audiència i són inútils de manual, tots ells. Des de les seves tribunes perpetuen unes proclames vomitives que menyspreen qualsevol dret humà. Es tracta de negar totes les injustícies evidents per no perdre els privilegis. De convèncer que l’objectiu del feminisme és carregar-se l’amor en tots els seus vessants i el sexe en general. Les amargades volen que tothom ho sigui. O ho estigui. Els funciona, direu. La gent s’hi abona. I aquí s’acaba el cordó sanitari al masclisme.

Segons el PP l’eutanàsia és una política de retallades perquè el govern espanyol no està disposat a pagar el cost que suposa l’envelliment de la població. Per al cinisme jo em demano el cordó més gran que hi hagi al mercat. Perquè es fa dolorosament insuportable assistir a aquest espectacle i haver de tirar endavant sabent que cada dia ens arrencaran les dents sense anestèsia. La política no pot ser això. És massa demencial. Tampoc la justícia pot ser el panell on es pengin tantes absurditats. Una de les últimes, condemnar SOS Racisme i l’Amical Mauthausen a pagar 15.000 euros per haver signat un manifest on es vinculava Societat Civil Catalana amb el franquisme i el nazisme. L’Audiència de Barcelona ho considera una intromissió il·legítima al seu dret d’honor. La realitat sempre supera la guionista.

Hi ha molts virus que sí que tenen un antídot.