Prou de demanar paciència
La paciència és una virtut relativa. Per ser pacient s’ha de ser optimista. O s’ha d’estar malalt. La paciència es pot confondre amb la covardia i la covardia a mi em confon, en general. Això ho deu fer la impaciència, que per voler córrer amuntega conceptes sense resoldre. Però tinc una solució. Paciència, la justa. De justícia.
Demana paciència el delegat del govern a Catalunya, Enric Millo, als ciutadans que es troben amb el caos de l’aeroport del Prat. Diu que la seguretat exigeix el nostre temps finit. També ens recorda que “estem molt acostumats que tot sigui de pressa”. No ho deu dir pels usuaris soferts de Rodalies. Ni per les gestions burocràtiques o les llistes d’espera o els judicis que no arriben mai. És possible que s’hagi begut aquesta frase amb el YoguiTea. Perquè tampoc no deu pensar que els avions van de pressa. Vull dir que no cal perdre tot el temps que invertiríem viatjant en vaixell fins a l’altra punta del món perquè ens humiliïn amb l’excusa esgotadora de la seguretat. No podem estar segurs enlloc. No hi porto res a les botes! Si em trec el cinturó em cauen els pantalooons! Que no. Però si fins i tot el seu cap, Mariano Rajoy, camina de pressa! Que aquest caos no té res a veure amb la seguretat, que si el món pogués ser segur canviaria de rumb i aleshores sí que agafaria un altre ritme. Al caos evitable i persistent no s’hi respon amb paciència. S’hi respon amb eficàcia.
Tampoc no hi ha paciència que valgui quan un estat condemna unes urnes. De fet, crec que fins i tot estan disposats a posar les urnes a la presó. Però no com una metàfora. Literalment. És tan desproporcionada la resposta a una demanda legítima i democràtica que no els queda més remei que condemnar el metacrilat per acabar de fer el ridícul. Amb sort, en tornarem a veure uns quants més exigint mà dura mentre sostenen la seva amb el braç alçat. Que no. Que la guerra no pot durar 80 anys més. I això no és qüestió de paciència.
No podem esperar, tampoc, perquè se’ns remouen les entranyes, que el papa Francesc trobi voluntaris que agilitzin els 2.000 casos amuntegats de capellans pederastes. Com que és l’Església, imagino que el que espera són voluntaris. I voluntàries, que en aquest sentit les dones estan ben valorades. No n’hi ha prou amb lamentar-se com fa el Papa, quan es continuen destapant casos com el dels capellans violadors de l’Argentina i la monja que els escollia les criatures. Ni sé si hi ha justícia per als infants que han patit aquests abusos. No tinc fe. De la mateixa manera que no tinc paciència. Només penso en l’horror i en poder arribar a temps a salvar tots els altres nens i nenes que estan en perill. En poder eliminar aquesta xacra repugnant que només causa un dolor profund, en tants casos, irreparable. No soc de resar. Que no tinc a qui.
Ni treballo per poder pagar, al costat de tots els qui paguem, més de 3 milions per mantenir l’assistència catòlica de les forces armades espanyoles. Que per parlar amb Déu ni tan sols es necessita internet.
El periodista Javier Valdez Cárdenas ha estat assassinat a trets a Sinaloa, feu dels narcos a Mèxic. És el setè periodista assassinat a Mèxic des que ha començat l’any. La seva veu ha estat finalment silenciada. Valdez va triar el camí més difícil. El de denunciar i reclamar justícia per a una població que viu assetjada i governada pel poder del narcotràfic i la seva violència. El govern calla. Designa un fiscal per a delictes contra la llibertat d’expressió. No hi ha investigacions. No hi ha llibertat d’expressió. No hi ha la possibilitat de renéixer d’entre les bales assassines. Com es lluita, doncs? Com es guanya? Com s’esquiva la por que és la que ho fa tot dolent, pitjor i extremadament difícil? Per què ens maten a tots cada vegada que en maten a un?
Esclar que no tinc paciència. Es fa molt lenta l’espera i molt llarga la tirania. No vull escoltar qui té veu per alertar-me que m’haig d’esperar. No m’espero. De fet, començo a passar.