El costum d'odiar-nos

Felipe González i Alfonso Guerra en la presentació del llibre del segon, 'La rosa y las espinas', el 20 de setembre a Madrid.
21/09/2023
3 min

Escandalós sempre. Però res de nou. Ni de sorprenent. Potser perquè per a molta gent de la meva generació, González i Guerra no responen a cap adjectiu amable. Potser perquè des de fa molt més temps que aquests temps, mai vam creure que la transició tingués res d’exemplar. I encara menys de revolucionari, quan el lideratge el perpetren senyors i més senyors. Que si la sagrada Constitució espanyola només té pares per alguna cosa serà. I ves que no sigui per això que la consideren intocable. Que no hi volen mares enlloc. Que de les mares només se’n recorden quan han de dir paraulotes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Felipe González i Alfonso Guerra s’han tornat a reunir perquè les circumstàncies es veu que ho exigeixen. Una circumstància és la presentació d’un llibre, i l’altra, l’alerta màxima que el govern espanyol podria rebaixar-se amb els catalans en un context polític de democràcia. La pudor de ranci que feia la sala de Madrid on s’havia aplegat tanta bona gent ha arribat fins aquí. Però ja està bé, que nosaltres no tenim cap problema amb la memòria històrica. Al contrari. Hi ha la teoria àmpliament estesa que les persones, quan es fan grans, es tornen molt més conservadores. Però jo tinc la teoria que no. Perquè aquestes màximes es poden rebatre amb multitud d’exemples, perquè pot passar justament el contrari i perquè molts dels que suposadament diuen que s’hi tornen, en realitat, ja ho eren. Que no sigui el cas d’aquest parell. I com que anar en contra de Catalunya encara genera aplaudiments (no se’n cansen) i la cort sempre està disposada a aplaudir per salvar-se a si mateixa, l’exaltació de l’odi surt de forma espontània. El delicte, també. Perquè dic jo que si una persona diu el que ha dit Felipe González de “no podem deixar-nos fer xantatge, i encara menys per minories en vies d'extinció", una mica d’odi cap als catalans sí que sent, oi? A part que ja sabem amb quina fórmula química extingia el seu govern el que també considerava una minoria. Ell mateix, el 2016 en una entrevista a la SER on ja malparlava àmpliament de Pedro Sánchez, va dir allò de "regionalment, mai no hem tingut un resultat pitjor al País Basc, malgrat les coses que hi vam fer...” La impotència que generen la impunitat i la riquesa amb què han viscut després de tot allò és profunda. Encara més quan continuen donant lliçons. El món és dolorosament pervers moltes vegades.

De moment, però, el delicte continua sent votar. L’odi contra Catalunya, més que un delicte, és un costum. Sabem que dels costums costa desfer-se’n. Per això som animals de costums i no de progrés perpetu. Però tenint en compte que hi ha tradicions que, afortunadament, han desaparegut, també podem posar l’esperança en el fet que individus com aquests desapareguin. Perquè en realitat, les minories en extinció haurien de ser ells. Però sobretot que s’extingissin perquè es van quedant sols, no per haver recorregut a cap substància química, és a dir, a cap dels mètodes que ells han utilitzat i defensat. Perquè no són un referent. Són un mal exemple que ells mateixos ens recorden sistemàticament. Com si calgués. Per desgràcia, però, em temo que no són una minoria. Encara. Però sí que viuen en un món que de mica en mica va desapareixent, encara que a vegades la mica és tan gran que no ho sembla.

"No hi pot haver amnistia perquè no cap a la Constitució”, va dir també González. El que us deia. El text sagrat de la Transició espanyola. Aquesta època que consideren tan modèlica que no la transforma ni el canvi climàtic. I mira que la pana acalora.  

Natza Farré és periodista
stats