La normalitat era això
Que el ministeri de l’Interior enviï policies i guàrdies civils a Catalunya genera molta seguretat. Ho recordareu de l’1-O. Tampoc no cal tenir la perspicàcia de la senyora Fletcher per arribar a la conclusió que aquesta previsió vaticina una sentència justa. Sense tenir en compte que l’única sentència acceptable és l’absolució dels presos polítics. Llàstima que aquesta vegada no hi hagi croquetes ni dibuixos animats. Aleshores rèiem perquè no sabíem que venien a protegir-nos de nosaltres mateixos. Ara només estem agraïts. La democràcia està sobrevalorada. Votant en unes eleccions cada tres mesos n’hi ha prou. No cal fer referèndums. Però afortunadament, per compensar, ens han arribat les paraules del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Pedro Garrido. “Ho tornarem a fer”, ha dit el dia de la celebració de la seva patrona. I no es referia a la celebració. Els Mossos han marxat ofesos i l’únic que ens queda clar a la resta és que aquí hi haurà hòsties.
Mentrestant, a l’Europa que no ens mira, decideixen que no hi ha ningú millor que Josep Borrell per representar diplomàticament l’Eurocambra. Tant és que pensi que el genocidi americà va consistir a matar quatre indis. Qui mana ara, els indis? No. Doncs endavant. I que els únics que han votat contra la seva candidatura sigui l’extrema dreta de Marine Le Pen i Matteo Salvini no el fa el més idoni per al càrrec. Encara que si et poses a mirar tots els càrrecs de la Unió Europea sortiries del món abans que el canvi climàtic ens acabi expulsant a tots. Potser exagero. Però és una qüestió de punts de vista. I el meu, efectivament, no val per a res. I això que jo reciclo. Com els de la Unió Europea, que agafen polítics que encara es poden reutilitzar. No crec que tot el plàstic que jo he arribat a llençar al contenidor doni tant de si com la carrera d’un Josep Borrell, posem per cas.
La normalitat era això. Assumir que ens hem d’alegrar perquè als joves d’Altsasu el Suprem els ha rebaixat la pena com si la pena no en fes molta, de pena. Normal és acceptar que hi ha un sistema que permet que a Madrid es faci un homenatge a Franco i que la policia multi les activistes de Femen per haver volgut rebentar l’acte. Diuen que la protesta d’aquestes dones “pertorbava la seguretat ciutadana en actes públics”. Que no sigui que aquesta obsessió per la seguretat els faci protegir més uns ciutadans que uns altres. També hem d’entendre com a normal que en una conversa entre Felipe González i Mariano Rajoy es faci una crítica, per part dels dos expresidents, de la persecució de la corrupció a Espanya. Si Espanya fos el país número 1 del món en corrupció potser estarien més contents. Però com que no ho és, troben que és injust que es persegueixi d’aquesta manera. A aquesta gent els agrada guanyar. I guanyen. Quan ens adonem de què va la vida, allò d'“el més important és participar” cau pel seu propi pes. I més si decideixes fer un referèndum legítim el primer d’octubre. La Transició era això.
La normalitat és que totes esperem una sentència com si ens la dictessin a nosaltres. Perquè ens la dicten a nosaltres, també. Però la normalitat consisteix a prohibir-nos paraules i a anar-nos fent a la idea que aquí l’únic que pot desobeir és el prior del Valle de los Caídos. A qui també li agraden les hòsties, per cert. Però, com deia l’escriptora exiliada Mercè Rodoreda al pròleg de Quanta, quanta guerra..., potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia. I qui diu l’home, diu la dona. Amb el permís de la Rodoreda. Sempre.