No tenim novetats
S'ha parlat tant de la nova normalitat que ara, a punt de fer-se efectiva, arriba envellida. Potser és que per nova esperem una altra cosa i perquè la normalitat, tingui l’edat que tingui, ens avorreix. Però és la seva funció. No vull ni pensar que tots els dies de la vida podrien ser extremadament diferents i excitants. La idea ja és esgotadora. La realitat seria inabastable. No, no, normalitat. Per guiar-nos en el desconfinament, el lent o el ràpid, tant és quin toqui o trieu, ens acompanyen els personatges habituals amb les seves excentricitats ordinàries. Trump se supera a si mateix i penja 200 piulades i repiulades en 24 hores. Es veu que el seu anterior rècord era 142. La dada. Diuen que les enquestes li van malament però amb aquesta allau de missatges diaris, qui té temps de llegir les enquestes? El rei Joan Carles no sé quin tipus de missatges rep però que ara s’investigui la seva relació econòmica amb el rei de l’Aràbia Saudita no afebleix la creença popular que no passarà res o, encara molt pitjor, que la república que se’n pugui derivar d’una improbable caiguda de la monarquia duri vuit segons. O menys. Per tancar aquest cercle pretèrit i deixar la vella normalitat definitivament enrere, afegim-hi en Fèlix Millet i la seva petició d’indult. Postres de músic per a un àpat de notícies que és fàcilment indigest. Però el juny m’agafa descreguda i potser sí que el que ens espera és nou i qui sap si serà millor. Res no ho fa preveure però mentre no tenim la vacuna que ens tregui d’aquesta ansietat viral ens podem agafar a qualsevol cosa. El moscatell, per exemple. Per fer baixar.
També ens passa, a qui ens passa, que hem començat a veure gent i que ho fem amb totes les precaucions però amb la necessitat de la proximitat. Ens calen converses llargues sense pantalla plenes de banalitats i de neguits, escoltar els altres sense que desaparegui la imatge o es talli el so i acomiadar-nos lentament sabent, com ja sabíem abans, que tornarà a passar temps abans de retrobar-nos. Ens mirem sense veure les traces del confinament al rostre perquè ens coneixem de dies millors i de pitjors però intuïm de seguida les inquietuds que ens està deixant una situació tan desendreçada. Opinem sobre el que passa a fora amb visions més o menys confrontades i expressem el que vivim per dins sabent que les possibilitats que tenim d’entendre'ns a nosaltres mateixes són escasses. Anem fent com podem. Com hem fet durant molts anys. Hi ha moments més encertats que d’altres i frases més ben escrites. Hi ha la presència dels vius i el buit dels morts que omplen també moltes estances. Se’ns acut pensar en la vida quan ens toca viure-la. Sembla simple.
La mascareta està tan de moda que se n’han fet de tota mena. S’ha convertit en un complement més enllà de la qüestió sanitària. És evident que l’eficàcia de segons quins models és exclusivament psicològica però ens dona seguretat veure una protecció encara que només sigui aparent. Es valora la intenció, encara. Una mica. Crec. No poso res al foc. Però el que és segur és que impressiona el paisatge ple de mascaretes. Fa pensar especialment en les persones que les han de portar durant tota la jornada. La responsabilitat col·lectiva ens dona una confiança imprescindible per viure. Després que cadascú tingui els gustos que tingui. Llàstima que hi ha estils que no encaixen enlloc. Com el cinisme o la impunitat divina. Llàstima que, tot i no encaixar, són com una pel·lícula dolenta que no paren d’emetre. Perquè no és dolenta per a tothom.
