No hi ha Sant Jordi
És clar que no és un Sant Jordi com sempre. No és un Sant Jordi. No n’hi ha. Com han deixat d’existir tantes dates que van passant i que no sabem si tornaran i tantes que preferiríem que no tornessin. És una altra cosa. És clar que podem comprar llibres a una multinacional. De la mateixa manera que ho podem fer al petit comerç. És clar que no competeixen en igualtat de condicions. El sistema, el que s’ha trencat puntualment, consisteix en això. I el que en quedi, encara ho reforçarà més. No sortirem a comprar llibres perquè no estan considerats un producte de primera necessitat. Encara que moltes vegades hàgim necessitat una bona lectura per ser qui som. Encara que no siguem res sense paraules. És clar que passar les pàgines de paper és cada vegada més una porta d’entrada a la nostàlgia. La resistència a les pantalles. O la resistència de la vista. Però els llibres semblen més romàntics del que són. Ho són, certament, comparats amb aquesta realitat hostil. Però ni tan sols tots els llibres. Com tampoc en aquest confinament totes les realitats ens són ara mateix hostils. És clar que deixa de ploure, un dia. Precisament per Sant Jordi. L’any que no cal.
Hi ha pocs dies de consens com el 23 d’abril. Aquella alegria de sortir i de veure la gent al carrer amb la gosadia de comprar un llibre. O fins i tot dos. Visionaris que preveien moltes videotrucades i, per tant, la urgència de nodrir-se d’un fons que els donés una imatge més interessant. L’estètica del llibre. El buit que omple la sala o el rebedor. Llibres i persones. Les cues per tenir una dedicatòria o per poder felicitar algú per la seva feina o per totes dues coses o per res. La sorpresa de l’elecció. Confiar en haver-la encertada. Espifiar-la i que no passi res. Mentre hi hagi amor. La primavera en tota la seva esplendor. Ni massa fred ni massa calor. La temperatura perfecta. La comunitat, compartint frec a frec una tradició amable i necessària. Les roses, que sempre costa triar-les perquè volem el vellut més vermell de tots. Les llistes, que sempre fan emprenyar algú i que s’obliden, com totes les llistes. Com gairebé tota la informació que acumulem en un any. Aquest Sant Jordi és un dia que enyorarem no haver viscut. Més enllà del que significa econòmicament per a un sector que s’hi juga molt en una sola partida, l’experiència és emocional. El dia de Sant Jordi està tothom més content. O content, a seques. La realitat virtual no compensa en general i en un dia assenyalat, encara menys. Però la realitat és que no podem sortir de casa i no sabem quan podrem fer el que fèiem.
Volem que ens tornin la nostra vida. Ens costa acceptar, òbviament, que després d’aquesta prova arribarà encara un nou aprenentatge. La incertesa de com ens relacionarem no la resolen els experts en res concret, que acostumen a veure el futur quan ja és passat. ¿Com sortirem d’aquí?, ens preguntem. ¿Quan podrem tornar-nos a apropar? Les dates en què prevèiem abraçades generoses es canvien per dates noves que es fan tan estranyes com les hores que fa que va començar tot. Al principi, abans del confinament però ja amb un únic tema de conversa, algú va dir: ¿t’imagines que no se celebra Sant Jordi? En aquell moment vaig pensar que no, que no m’ho imaginava. Tampoc m’imaginava que se suspendrien tots els concerts. Que es tancarien els teatres i les llibreries i els bars i no es farien més creuers. Ara no em vull imaginar com estaríem si no diguessin que el més important són les persones. Aquest llibre no l’hauria escrit mai.
