No s'acaba res
Sonen els al·legats finals de les defenses mentre estenc la roba el dia més plujós de l’any a Barcelona. Els advocats expressen les obvietats que han de repetir com en un conte infantil amb el to que hi posaríem nosaltres si sabéssim parlar davant d’un tribunal sord. El millor de tot és que els únics que reconeixen la declaració d’independència són els altres. O el més trist. La majoria espera el mal menor. Ningú no espera justícia i el mal ja està fet. Dos anys de presó preventiva, per posar un exemple. Algun Franco a la sala? No és broma. Per cert, el que tampoc no és broma és que la Fundación Francisco Franco ha presentat una demanda al Tribunal Suprem demanant la nul·litat de l’exhumació del dictador, també conegut com a “cap d’estat”. Els sortiria més a compte destinar els diners a fer xerrades a les escoles, que no sé ara, però a la meva època a les classes d’història mai s’arribava a la Guerra Civil. Això sí, abans passaves per uns quants cops d’estat. O com es digui actualment. No hi ha per on agafar-ho i ens oblidem els paraigües veient la pluja que cau.
Tot són tempestes. La mateixa setmana que s’ha arribat a la xifra de més de 1.000 dones assassinades pel terrorisme masclista, alguns fan pactes municipals amb els negacionistes de la violència masclista. Les dones assassinades es compten des del 2003, que és quan es va considerar que n’hi havia prou per començar a comptar-les. Coses del progrés. Però la xifra és molt més alta, perquè una altra llei obsoleta d’un estat desnodrit de competència va decidir que només es comptarien les dones assassinades per parelles o exparelles. Hi ha criatures, familiars o amistats que també compten i que no surten a les llistes oficials. Són persones que han patit el masclisme estructural que afecta a tothom, que es manté i que es perpetua. Però la democràcia és generosa i convida a les seves sales els qui condemnen les dones que defensen els seus drets. Primer, sempre els altres. A les dones ens maten. A les feministes ens acusen de nazis. No ens podem permetre viure sempre amb el menyspreu que genera aquesta plaga assassina. No ens podem permetre una justícia que veu violència on no n’hi ha i quan hi ha violència no la vol veure. L’home que va ajudar a morir la seva dona malalta serà jutjat com un cas de violència masclista. L’amor es penalitza i les violacions en grup no es castiguen. Sentim llamps i trons que no venen del carrer. Venen de dintre.
El judici s’acaba (només literalment) i la ministra de Justícia en funcions, Dolores Delgado, considera que ha quedat demostrat que Espanya té un dels millors sistemes judicials. Sense poder comparar, qualsevol la contradiu. A vegades les ambicions són tan petites que pel fet d’haver-lo transmès en directe ja et poses deu punts. Això sí, ho ha pogut veure tothom. I tothom ha pogut sentir la violència brutal que es pot exercir només amb una ampolla de Fairy. Potser queda menys clar que la desobediència és un dret que hem de tenir molt a mà, perquè si el camí és obeir tot el que ens va en contra, pleguem. Encara que també es pot plegar quan el preu són finestres petites que no et porten la pluja ni un petó dels qui estimes. Sempre hi haurà violència. I d’aquesta no se’n parlarà mai. A la història de la humanitat encara li falta recórrer el camí de la pau. Fins i tot al país amb un dels millors sistemes judicials. Imagineu.
El mes de juny porta neu i incendis. No sé si es pot viure entre més contrastos. Però el cas és que encara som aquí per pensar-hi. Per pensar-nos.