La millor garantia
No se m’acut una campanya més anormal. Utilitzo aquest adjectiu ara que torna a estar de moda definir-nos en termes tan exquisits i contra els quals portem molt de temps lluitant. Però, si juguem, diria que no és normal pensar que el cistell on tires la roba bruta pertany exclusivament a la teva dona. Tampoc no és normal que es prohibeixin llaços que reivindiquen una raó. I no és gens normal que hi hagi candidats a l’exili o a la presó.
La normalitat és un terme molt perillós. Ho és, entre altres coses, perquè encasella els fets i les persones. Les encercla de manera que sortir de la línia garanteix automàticament un insult. Que acusin algú de no ser normal el converteix en un ésser que no encaixa, i el principal argument del sistema és recordar-te que l’objectiu és ser una peça més dins un engranatge que funciona. És a dir, que encaixis. El problema és que les persones encara som persones a més de peces. Per això no hi ha res que sigui normal. El sistema juga en un altre planeta quan insisteix en la normalitat. Encara ens queda això. Ser les peces que no encaixen. És impactant veure com la ira es transforma en la reivindicació d’un color. És inútil prohibir el color. Aquesta capacitat no es pot batre. Aquesta ja la tenim. És molt més que un símbol. És el que ens recorda cada dia que escrivim les millors pàgines de la nostra història col·lectiva. Per com hem aixecat el desencís i ens hem anat transformant. Per la calma i l’emoció. Per la persistència. Pels que pensen diferent en la igualtat de drets. Perquè no és normal que passi el que està passant.
Jo crec que tenim sort de sentir-nos encara perplexos davant la visió de mítings on els candidats apareixen en una pantalla, sense ser Mariano Rajoy, i d’altres no apareixen perquè estan tancats a la presó. Són polítics i estan presos. Feu números i trobareu paraules prohibides. És molt bo que llegim totes les línies que s’amaguen darrere el que és legal i el que no és legal. Tot respon a la llei concreta de la interpretació. És normal que sentim desassossec davant els arguments estèrils i les confrontacions partidistes. Davant la por que ens trepitja suaument en forma d’article. La suavitat també és un concepte discutible perquè hi ha molts tipus de pell, totes ben normals. Però som capaços, encara, d’exclamar-nos veient com es desenvolupa la campanya mentre es va reajustant l’autonomia. Ens preguntem per què no trona quan coneixem que el president del govern espanyol ha triat a dit l’empresa Indra per fer el recompte de vots dels catalans. No hi ha concurs públic. Només “necessitats que afecten la seguretat nacional”. Per això trien una de les empreses armamentístiques més grans d’Espanya. No trona però nosaltres fem tronar. Aquesta és la millor garantia.
La fita d’aquesta campanya és convèncer que valdran els vots de tothom. No cal prometre-ho, que tampoc som tan romàntics. N’hi ha prou recordant que hi ha una nova possibilitat democràtica de donar veu al moviment desencaixat. El que passi més enllà, no sé qui ho sap. Les enquestes tampoc no saben què passarà. Els hem perdut el respecte. En el meravellós llibre Esperança dins la foscor, de Rebecca Solnit, editat en català per Angle Editorial, l’autora diu que “l’esperança no és una porta, sinó la sensació que en algun moment podria haver-hi una porta”. Aquests dies són de pujades i de baixades fortes. Continuen. L’electricitat estàtica provoca pentinats impossibles. Fa fred i convida a quedar-se a casa. Però sortim igualment cada dia perquè tenim la sensació que pot aparèixer una porta. No l’esperem de sobte. Solnit parla de la importància d’explicar que les fases dels canvis són llargues. Venim d’obrir una porta, venim de moure’ns per poder expressar-nos lliurement. L’esperança és la derrota dels articles i de les prohibicions.
Costa mantenir l’esperança perquè sovint oblidem que podem descansar. Aturar-se és perfecte. Així veiem el començament dels canvis. I després, sense haver perdut la força, podem seguir.