L’hora d’enterrar els morts
“Ha arribat l’hora”, va dir l’Ascensión Mendieta quan va saber que, després de gairebé 80 anys, el seu pare tindria un enterrament digne. L’Ascensión complia així el desig de tota la família, com a única supervivent, als 91 anys d’edat. El 16 de novembre del 1939 el règim franquista va assassinar Timoteo Mendieta, un republicà que no va poder dir adeu a la seva dona ni als seus 7 fills. Tampoc a les seves idees. Però no ens maten, les idees.
El periple per aconseguir l’exhumació del cadàver del Timoteo ha hagut de passar per la justícia argentina i per fills que han lluitat des de la Transició per recuperar les restes del seu pare. Només l’Ascensión ha quedat fins al final, per recordar el que vol quan es mori: “Que em posin al costat del meu pare i em podreixi ja amb ell”. Aquesta és la seva història personal. Aquesta és la perseverança per aconseguir una mica de pau i organitzar un enterrament com una victòria. I aquesta és la història d’un país després d’una guerra civil, una dictadura i una transició nefasta. La història de Mendieta resulta insòlita perquè el país és insòlit. No cal remenar el passat, diuen. No cal, certament, quan és tan present. El que cal és facilitar que es remogui la terra per alliberar tantes famílies del dolor de no poder fer un últim gest cap als seus. Com una abraçada que no s’ha pogut fer. Com un acte de justícia íntim.
Llegeixo en aquest diari que la Comissió Internacional de Desapareguts (ICMP), la institució que s’ha encarregat de localitzar i exhumar les fosses comunes de la matança de Srebrenica, alerta de la manca de diners per continuar recuperant els cossos. Va ser l’estiu del 1995 i ho vèiem per televisió. Durant 3 dies de juliol 8.300 homes i nens musulmans van ser assassinats sota les ordres de Ratko Mladic. La paraula matança ressonava com un tro esgarrifós. Les famílies també volen enterrar els seus morts. Però ara les guerres del present necessiten diners. Sempre hi ha guerres i sempre hi ha morts. Però no hi ha diners per a tants funerals. Els diners estan en mans dels qui compren i venen armes perquè hi hagi més guerres i més morts. Sense enterraments. Sense record. Com si oblidar fos una possibilitat. Com si recordar no fes tot el mal que fa quan fa molt de mal.
Fa més de 20 anys de la Guerra de Bòsnia. Qui se’n recorda? Fa molt més de la Guerra Civil Espanyola. Qui se’n recorda? Els qui afortunadament no les hem viscudes. Els vius i les vives que hi eren. Perquè és la seva vida. La vida de cadascú. La vida que un dia es converteix en una mirada a l’horror. A l’odi i a la violència constant. No té cap sentit i passa. I torna a passar. Enterrar els morts és una manera de tancar el dol. Una part del patiment. No ho és per a tothom. Però tothom hi té dret. Fem monuments a la memòria però quan les persones la reclamen ens desfem de les persones i deixem els monuments. Per què és tan important, recuperar els morts? Què ho fa que es dediqui tota una vida a buscar un comiat? Sigui el que sigui, hi ha una mare que vol trobar un os del seu fill, hi ha una filla que necessita un lloc concret per poder resar, hi ha nets que encara busquen justícia i àvies que ja no poden plorar. És com ens han ensenyat a ser. És una possibilitat que podem sentir. Qui ha perdut el passat està sol. Els enterraments acompanyen els vius i els morts. No volem estar sols. Ni morts.
De les guerres no n’hem après el sofriment. De les desigualtats no en fem memòria. Per això, quan algú persisteix en la recerca, hi ha un sentiment de pau amb el món que ens acompanya a la resta. Encara que creguem fermament que nosaltres no ho necessitem. Que no ho necessitaríem. Això tant és. Quan algú s’ofereix voluntàriament a lluitar per aconseguir aquests dols necessaris és gairebé inevitable plorar d’emoció. Perquè aquests enterraments són un desig que no depèn de cap estrella fugaç perquè es pugui complir. Perquè hi ha persones que s’entesten a viure en pau. En pau. I no descansen.
