A l'estiu farà calor
I el rei demanà als nobles que obsequiessin els pobres amb llet i oli i els nobles així ho feren, bones persones com eren. D’aquesta manera els pobres sempre estarien agraïts i els nobles sempre podrien ser rics. El problema és la indigestió que suposa, o la que imagino, alimentar-se a base de llei i d’oli, però intueixo que deu tenir una explicació tan rotunda com la de ser necessàriament transportats a l’Edat Mitjana. Com si haguéssim demanat tirar enrere. O ens neguéssim a avançar. Encara que alguna cosa deu passar quan col·lectivament ens resistim a erradicar les relacions heretades que ens limiten i a preservar els privilegis de pocs a canvi de llet i d’oli. És difícil d’entendre la constància que posem per quedar-nos a la roda del temps i la poca perseverança que tenim per construir una mesura que sigui assumible i humana. Deu ser impossible o donem per fet que sempre serà així. Mirant-nos els uns als altres, ¿quantes vegades ens ha passat pel cap que hi ha la mateixa possibilitat de pensar que som ximples que de pensar que som meravellosos? Ens passa un milió de vegades al dia. Dos milions si patiu insomni. I sí, ni una cosa ni l’altra, però entre una cosa i l’altra hauríem de posar el llistó de l’exigència almenys a un pam de terra. Bàsicament perquè no s’ensorri amb la mateixa facilitat que pugen els necis.
Quan l’antifeixisme és considerat terrorisme és que governa el feixisme. Quina llàstima haver de perdre el temps encara amb megalomanies i psicosis diverses. Quina ràbia haver de sentir aquesta ràbia per tant d’odi i tanta ignorància. Quants més personatges entestats a passar a la Història han de desfilar encara? Ho dic perquè tinc pendent la perruqueria i l’oculista i abans que hi hagi un altre saqueig insòlit hauria d’anar a comprar paper de vàter. Em fa feredat continuar assistint a l’espectacle d’aquesta gent que es dedica a deixar una petjada de perplexitat, no tant per ells mateixos, pobres, ni això, sinó per la quantitat de col·laboracionistes que els acompanyen. Viuen tots en aquestes habitacions on el poder és tenir panxa i papada, l’autoritat d’agafar les dones pel cony o d’escopir als éssers humans que no responen a l’estàndard de la seva pròpia misèria. Els segueixen milers i tots armats. La pell no és mai tan blanca com la llet. No som bevedors d’oli. La violència sempre és desproporcionada i la violència és estructural. La desfilada no s’atura i passa a tot arreu. La diferència entre uns i altres és essencialment petita i absurdament abismal.
No tot està perdut. Arriba l’estiu, sortirem de totes les fases i entrarem en aquella estació de suar gustosos a dins i fora de casa a canvi que els dies siguin llargs i blaus. El turisme ens salvarà, encara que no ens tornin els diners dels bitllets d’avió perquè algú ha de salvar les companyies aèries. Haurem tornat a omplir les autopistes, els núvols, els mars, i a patir les picades del mosquit tigre. La resta del món serà fins on ens arribi la vista, és a dir, poca cosa. Escoltarem idiomes estrangers perquè la valentia és superar la pandèmia i tornar al lloc on hem estat feliços. O alguna cosa per l’estil. La gent s’abraçarà, no hem parlat prou de la importància de l’abraçada, i no els farà angúnia quedar enganxifosos per un tema de transpiració. Com és la gent. No serà l’estiu que havíem imaginat a l’hivern però ens podem imaginar un estiu extraordinari. Perquè fou aquell estiu que els nobles regalaren gelats als pobres el 15 d’agost, el dia de la Mare de Déu. I tots, tots, tots, quedaren tan contents.
