Donatius

Em sorprèn que hi hagi tantes persones sorpreses amb no sé què de la humanitat. De debò que acabem de descobrir la condició humana? Segur que no, però com que són dies de baixades i de pujades relatives, arriba un moment que tot fa patir.

Una de les coses que no trobo a faltar de quan podíem sortir al carrer és que a cada cantonada t’assaltava algú d’una ONG per demanar-te diners per a qualsevol causa. Totes, o gairebé totes, justes i necessàries. El que vulgueu. Però era una manera de recordar-te que es confon compassió amb caritat i que hem construït una societat basada en l’assistencialisme i no en el benestar de tothom. Hi ha assistencialisme perquè hi ha desigualtat. El xantatge emocional, que mai no passa de moda, consisteix a fer-te sentir malament perquè no ets capaç ni de donar 50 euros anuals a no sé quina organització, no compres arròs i cigrons als pobres per Nadal o no aportes una part dels teus estalvis en una Marató per curar malalties perquè la investigació no rep prou diners públics. ¿És així com hem de ser solidaris? Em pregunto quina responsabilitat adquirim amb aquesta manera de fer. Estem envoltats de càrrecs que no serveixen per a res però que treuen diners que servirien per a tant. Posem calés perquè en tenim, o en teníem, i suplim amb voluntarietat tot allò que va coix. No és que no valori la feina que es fa, que afortunadament és tanta i té tant de valor, el problema és que hem deixat que sigui aquest el vehicle que alimenti el somni d’una societat més justa i, en realitat, estem donant ales perquè es perpetuï la desigualtat. S’ha acceptat aquest model en lloc d’imposar el de l’exigència política per reclamar un món en el qual la desproporció no sigui exagerada ni la magnitud de la corrupció tan desoladora. Venim deshumanitzats perquè l’escala de valors és equivocada però no fa la sensació que corregim res. És una urgència, diuen. Com a argument em sembla bé. Però quan ha deixat de ser una urgència?

Ara, confinades, sense poder sortir al carrer, ens trobem caminant per les xarxes i els mails i rebem les mateixes peticions. Donatius, donatius i donatius. Els rics i els famosos es posen la seva medalla particular mentre acumulen una riquesa que no es podran gastar ni en les cent vides que no tindran. Posen, literalment, un gra de sorra a les necessitats que tenim ara mateix, però no proposen un canvi determinant. Perquè ens hem construït amb la idea de l’acumulació i de l’estatus. Perquè el sistema preveu que tot tingui un preu. La manca de previsió de tots els països parteix de la idea que el sistema és invencible i, en tot cas, si no ho és, com veiem, pagaran els mateixos de sempre. Les dones de la neteja i tantes altres treballadores reben uns honors que no es corresponen amb el seu sou i tot fa pensar que ni els apujaran el sou ni rebran cap altre reconeixement si no és un cas d’extrema necessitat. Uns aplaudiments i cap a casa. El que em pregunto és per què hem d’anar pidolant. Per què es rescaten bancs i no es rescaten persones? Per què, quan les persones no surten del pou, els bancs exhibeixen els seus beneficis? Per què hi ha aquest desplegament militar ofensiu en tots els sentits i amb tota la despesa que comporta?

Preferim que decideixin per nosaltres perquè així nosaltres no hem de decidir. Suposo que va així. És molt més fàcil fer una aportació anual i deixar que t’aturin pel carrer perquè prenguis consciència que la teva sort l’has de compartir. La vida és una loteria capritxosa. I si canviem les normes del joc? No és una urgència?