Deu segons mínim
Una amiga em va escriure fa molts anys en un paper: “Pensa 10 segons abans de dir res”. En realitat s’ho deia a ella mateixa, però és un bon consell. Té l’inconvenient que les converses tindrien unes pauses que no ens podem permetre amb el ritme de vida. Però ens estalviaríem moltes conseqüències amb aquest exercici. Simple. Aparentment.
Miquel Iceta ha fet una conferència, es veu que al Círculo Ecuestre. No sé si hi havia cavalls, ni si es van posar en cercle. El candidat del PSC –crec que encara es diuen així– hi va justificar un dels seus fitxatges més estrambòtics. Tot i que, a hores d’ara, veiem vaques –o cavalls– volant i ens quedem tan tranquils. Hi ha decisions que ens poden fer sentir vergonya aliena, però sorpresa... Iceta ha confós allò que “la unió fa la força” i per defensar l’aliança amb Ramon Espadaler no se li acut res més que dir: “Que els democristians tinguin com a penitència fer un president de la Generalitat gai em sembla prou generós per perdonar altres discrepàncies”. Miquel Iceta demana perdó per existir a canvi d’un miserable vot. A canvi d’una cadira podrida. Quin menyspreu cap a les lluites justes i necessàries. Quin intercanvi tan espantós. Qui necessiti expiar els seus pecats que vagi a una església però que es deixi de política. Com es pot pretendre ser president de res amb aquesta actitud? Si aquest és l’inici de campanya, no em vull ni imaginar el final. Bé, de fet, voldria ser al final. Perquè ens espera una llista llarga d’incontinència verbal que pot anar d’una aberració a una altra sense trobar obstacles. Quan Iceta diu “Vull fer un govern amb tots aquells que vulguin trobar una solució acordada, i no em vull limitar”, ja avisa. No hi ha límits. Només per a la llibertat d’expressió d’alguns. Perquè el 155 limita. I la presó també.
La UE, per la seva banda, tampoc posa límits a segons qui i ens retorna un individu, el polonès Janusz Korwin-Mikke, que a principis d’any deia que les dones, com que són menys intel·ligents que els homes, han de cobrar menys. El més trist és que les dones, que no són menys intel·ligents que els homes, ja cobren menys. Per dones. A aquestes altures de la temporada, de fet, les dones ja estan treballant de franc fins a final d’any per culpa de la desigualtat salarial, que té a veure amb el masclisme i no amb la intel·ligència. Deu ser que hem de pagar penitència, també. O és que se’m barreja tot tant que no toco vores. Però l’amic Janusz, que va ser multat per aquestes declaracions però no expulsat del Parlament Europeu, n’ha tornat a fer de les seves. Ara, parlant del problema demogràfic del seu país (això vol dir que no neixen prou polonesos i poloneses, perquè de persones al món en sobren, tantes que les deixen morir a la terra i al mar), ha vist la llum i ha arribat a la conclusió que de la baixa natalitat i la despoblació rural en són responsables “les dones que treballen fora de casa”. Sembla mentida que, sent els homes més intel·ligents que les dones, no siguin ells qui treballin a casa, i més a Polònia, amb el fred que hi fa a l’hivern. Quina persona intel·ligent creu que és millor sortir i anar a un altre lloc a fer qualsevol cosa, podent-se quedar arrecerat amb l’escalfor de la llar? La penitència, quan vol, es passa.
No acaba aquí. El govern polonès, ultradreta en alerta màxima, ha llançat una campanya caríssima per aconseguir augmentar la natalitat dels polonesos patris. Com a exemple de fertilitat han triat un conill. Animen el personal a reproduir-se com a conills. I tot perquè les dones, que són menys intel·ligents que els homes, treballen fora de casa. I tot perquè homes com l’amic Janusz creuen que és així com va el món. Com li demostra el Parlament Europeu, que té la màniga més ampla que un quimono i encara el deixa insultar més de la meitat de població mundial a canvi d’una multa econòmica.
Avui he estat pensant més de deu segons i després tampoc no he dit res. Hi ha dies que com s’està millor és en silenci.