Els compromisos volen
Personalment, m’entretinc molt més amb The crown que amb les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez. Vull pensar que el meu esperit antimonàrquic es manté intacte, però per no haver de qüestionar-me massa a mi mateixa em concentro en el que demana ERC al PSOE: compromís. ERC vol que el conflicte català torni a la política i demana que el govern espanyol s’assegui amb el govern de la Generalitat perquè comencin les converses. Per reprimir-nos ja ens tenim a nosaltres mateixos. Hi ha qui diu que això és fer política. Jo, que també m’he entretingut molt més amb Borgen que amb la investidura de Pedro Sánchez, sempre em perdo en els pactes i només recordo tots els compromisos que no s’han complert. Que la política en va plena. Si la situació a Catalunya és insostenible, Espanya hauria de ser ingovernable. La injustícia ens desborda encara que els carrers no cremin. Què ens passa, doncs? El sistema, amb els seus còmplices, està pensat per esmorteir els cops que ja s’han donat amb una amenaça constant. La repressió té molts tentacles i tots coneixen l’ànima humana. La seva por. Ens han estomacat amb la sentència, els exilis, les detencions prèvies, les posteriors, les acusacions de terrorisme, el menyspreu i la ignorància. Què en podem esperar dels compromisos polítics en general? La paraula és massa delicada i massa fràgil per passar per tantes mans.
El 25 de novembre, el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, es va activar una campanya sota el hashtag #emcomprometo. Durant una data concreta, la xarxa s’omple de declaracions benintencionades. Hi estic a favor. La consciència s’activa i la lluita personal contra el masclisme i totes les seves violències queda tan clara com la lluita contra el feminisme i els drets de les dones. Al carrer, però, el compromís és més escàs. Les xifres d’assistents a les manifestacions no estan a l’altura del problema gravíssim que pateixen les dones. Les injustícies permanents es normalitzen. Comprometre’s a acabar amb el masclisme és canviar els hàbits i reconèixer les anomalies amb què convivim. És un canvi de vida i de paradigmes. La consciència l’hem de tenir cada dia perquè cada dia s’exerceix la violència. El compromís és un esforç i els esforços es fan pesats. Però encara hem de ser molt més pesades perquè ens hi va, literalment, la vida.
Un informe de les Nacions Unides alerta que les emissions continuen augmentant al planeta i assenyala, com un dels problemes principals, la manca de compromisos de la majoria de països amb les reduccions que s’han d’assolir. El temps cada vegada és més curt i les mesures són urgents. Portem dècades assistint, des del nostre propi univers, a cimeres estèrils amb prepotents mundials negant les evidències. Tot és tan inajornable que sembla mentida la poca pressa que tenen els governants a revertir el domini de l’economia pel domini de la sostenibilitat. Res no és més urgent que la demostració permanent de la supèrbia. Tant és que el món se’n vagi a la merda. El present els fa invencibles.
El Consell del Poder Judicial premia la reina d’Espanya pel seu compromís amb la violència masclista i se m'acaben les paraules. També he acabat de veure The crown. Aznar alerta de l’entrada dels comunistes al govern i m’he perdut de segle. Ho arregla Sarkozy, que carrega contra la lluita per la igualtat dient que tots som diferents. Veient el nivell, jo dels compromisos me’n refiaria tant com de la meva capacitat per beure dos litres d’aigua al dia.
